Mots perduts: tafarra

Realment no és perdut del tot. Adesiara en diem tafarra a una cosa mal feta, maldestra, allò que s’acostuma a fer amb doblers i sense gust. Vaja tafarra!!

Però en Jaume “Garbeta” la recordava d’una cançó popular i havia de ser un altre el significat (Si me quieres, te quiero/ compra’m un ase / albardans i beaces / cingle i tafarra). Certament tafarra havia de ser, també una altra cosa.

TAFARRA f. 
|| 1. Rabasta (Ribagorça, Alt Pallars, Tremp, Bellpuig, Ll., Barc., Montblanc, Gandesa, Calasseit, Tortosa, País Valencià, Mall.); cast. ataharre. Quatrecentes tafarres e pitrals de cànem, doc. a. 1415 (Arx. Gral. R. Val.). Posau-me dues tafarres | y no em doneu tant d’espart, Aguiló Poes. 140.
|| 2. nàut. a) Peça de ferro semicircular, que va empernada a mitjan lloc de la botalada y serveix per a enganxar-hi l’escota (Mall.).—b) Barreta de ferro amb els extrems corbats, que van subjectats al pico, ran de la boca, formant una espècie d’ansa que serveix per a enganxar-hi el quadernal baix de la drissa de boca (Mall.).
|| 3. fig. Membre genital de l’ase (Fraga, Gandesa).
|| 4. fig. Cosa feta grosserament, que apareix amb mal aspecte dins un conjunt (Mall.). Especialment: a) Porció de camp que queda mal segada (Campos).—b) Fer tafarra: esser una cosa excessiva, desmesurada, que desdiu del conjunt (Mall.).
|| 5. fig. Presumpció, vanitat (val.). «Eixe jovenet té molta tafarra».
|| 6. Home vanitós, presumit (Val.).
Loc.
—a) Més tort que una tafarra: es diu d’una cosa molt torta.—b) Calfar-se la tafarra: encendre’s de desig sexual (val.).—c) Voler que li alcen la tafarra: voler algú que li facen molt de cas, que li mostrin respecte, que li tinguin moltes atencions (val.).—d) Tocar la tafarra a algú: ferir-lo en el viu, molestar-lo fent referència a allò que més estima o que més l’afecta (val.). Els del poble d’Aldaya són bons a carta cabal si no’ls toquen la tafarra, que és lo que fem tots, Martí G., Tip. mod. i, 39.
Fon.: 
təfárə (or., mall.); tafára (Pont de S., Calasseit, Tortosa, val.); tafárɛ (Tremp, Ll., Gandesa).
Etim.: 
de l’àrab ṭafar, mat. sign. ||1.

RABASTA f. 
Peça ampla i corbada, de cuiro, sola, tela forta o fusta, que subjecta la sella o bast per darrera passant per sota la coa de la bístia (Ross., Guilleries, Lluçanès, Andorra, Pallars, Conca de Tremp); cast. ataharre. Un bast ab sa singla e rebasta, doc. a. 1491 (Aguiló Dicc.). Rabasta o ratranga: Postilena, Torra Dicc. Com sempre les bèsties fan algun moviment al colocar-los la cingla, la rabasta, Scriptorium maig 1925. (V. el gravat de l’article bast).
Fon.: 
rəβástə (pir-or., or.); raβásta (Andorra, Boí, Alós); reβásta (Tredós, Rialb); reβástɛ (Tremp).
Sinòn.: 
retranga, tafarra.
Etim.: 
sembla compost de re– (prefix que indica retrocés o posterioritat) i bast.

IInformacions i imatge del DCVB

Un comentari a “Mots perduts: tafarra

Deixa un comentari