Eternament agraït

Sembla mentida però fa tan sols tres dies del gran desastre i els carrers del meu poble ja tornen a estar transitables. No puc més que estar eternament agraït a totes les persones que, d’una manera o altra, han ajudat a que Sant Llorenç sortís com més aviat possible del colapse total en que va quedar immers aquest passat dimarts.

Començant per la mateixa gent que era al poble i que al cap d’uns moments que el torrent anegàs bona part de la vila ja eren al carrer, intentant retirar els cotxes que hi feien de tap o entrant casa per casa per comprovar si els seus habitants estaven bé i per ajudar-los a sortir-se’n d’aquell infern. M’ho contava un company que voltava encara amb el cotxe a les tres i mitja de la matinada, poc després de que obrissin la carretera de Manacor i els que erem allà poguéssim accedir a les nostres llars: gent enfilada damunt les taules, d’altres que havien pogut accedir al pis de dalt, una al·lota que regentava un comerç enfilada per damunt les prestatgeries, però també d’altres que no tengueren tanta sort i els trobaren ja sense vida.

L’endemà fou el dia més dur, la gent començava a ser conscient de que ho havia perdut tot, qualcuns ni tan sols havien gosat accedir-hi i es trobaren amb les cases amb dos pams de llot i sense res que hagués pogut resistir l’embat d’aquella onada de la que encara en quedaven les marques de més d’un metre d’alçada, a molts de llocs molt més, a les parets. No hi havia ni corrent ni aigua, ni tan sols hi havia eines eficients per poder treure el llot i les destrosses ocasionades, fins a damunt la vorera del carrer. No fou fins ben entrat el matí quan començaren a arribar algunes provisions d’eines que feien una mica més ràpida i lleugera aquella llastimosa tasca. Cal fer dos incisos negatius en aquest aspecte:

  • Impresentables que s’hi personaren amb camisetes i pulseretes de propaganda, pegaren dues tirades sense embrutar-se gens, es feren les fotos i les penjaren a les xarxes per dir lo bons que eren ells i lo dolents que eren la resta i d’altres que el mateix dia entraren a robar a l’escola.  No hi ha res que em faci tant de fàstic com aquesta gent que vol treure profit fins i tot de les desgràcies i els morts dels altres.
  • L’actitud incomprensible dels qui, tot i la seva petició, no permeteren que cossos com els Bombers de Palma actuéssin des dels primers moments. Els seus vehicles i les eines que manegen haurien sigut d’un valor molt important en aquells primers moments.

Passat el capvespre, tothom tornà a ajudar amb el que podia, qualcuns començaven a recuperar l’abastiment d’aigua a les canonades i grifons de les seves llars i amb l’ajuda d’un alternador de corrent i una netejadora d’aigua a pressió avançaven una mica més aviat la tasca de neteja, tanmateix en acabar, aquest material serviria per ajudar també als veïnats. En aquest punt del dia es començaven a sentir veus de com la gent de fora del poble es començava a organitzar per venir a donar una mà en la que seria una mostra de solidaritat brutal.

Aquesta solidaritat arribà a primera hora del matí del dijous a on la gent s’oferia amb un senzill “heu de menester ajuda?”, aviat els carrers i les cases es començaren a farcir de mans que no aturaven de treure les runes al carrer o que empenyien amb força el llot i l’aigua. Sortadament aquestes mans es començaren a complementar amb l’arribada de camions i màquinària de construcció que poc a poc retiraven tot aquest material que de totes formes havia quedat del tot inservible. Arribat el migdia l’inefable cuiner Koldo Royo també posà al servei de la gent les seves mans, aquesta vegada pel que ell sap fer millor, cuinar. Però la marxa aturà el temps just i la gent s’hi torna a posar tot aprofitar les hores de sol que quedaven i fins i tot continuaven entrada la fosca.

Gràcies a tota aquesta solidaritat que s’ha repetit aquest divendres fins ben entrat el capvespre han tornat a quedar la pràctica totalitat dels carrers transitables i la major part de les cases feien les darreres tasques de neteja, les màquines proveïdes amb pales netejaven els darrers caramulls d’escombraries i tohom començava a alenar una mica més tranquil, o agafava aire tot observant el que ara li quedava pel davant per refer la casa. En qualsevol cas tots coincidien en el mateix: “Com a mínim esteim tots bé que és el que importa, tot el que es pugui arreglar amb doblers… els qui han perdut qualcú, això és terrible”.

Eternament agraït a tots els qui heu ajudat, a tota la gent que he esmentat però també als monitors i professors de judo que avui han acompanyat i distret els més menuts al poliesportiu, als qui proveïen de material a l’Espai 36 i a la Plaça de l’esglèsia, als qui allà mateix servien menjar als qui necessitaven recuperar forces, a totes les penyes esportives i associacions que aprofitant la seva capacitat d’organització han muntat expedicions massives per ajudar, als esportistes que han abandonat els seus entrenaments per venir a donar una mà, a la gent de fora poble que ha demanat vacances a la feina per venir a ajudar, a tots els cossos de Bombers, Ibanat, Protecció civil, Policia local… que han vengut d’arreu de Mallorca i que han aportat els seus vehicles, així com també als cossos militars (UME, guàrdia civil…) que han vengut de dins i fora de la península. Al  col·legi d’infermeres i als sanitaris en general que s’han oferit per venir a fer passar aquest mal tràngol d’una manera una mica més dolça a gent que ho havia perdut tot i que no tenia a ningú que li pogués fer companyia. Menció especial també al jovent mallorquí que tantes vegades és criticat pels més grans amb allò de “Els joves d’avui en dia no tenen valors/no van de feina…”, res més allunyat de la veritat, aquests dies bona part dels que s’aferraven a les feines més dures eren homes i dones menors de 30 anys i fins i tot els més joves ajudaven amb una cosa o altra.

A tota la gent damnificada li manquen mesos per poder tornar a una mínima normalitat, mesos que no ens haurien de fer oblidar ja per mai més desgràcies com aquesta i no aturar d’exigir a qui correspogui, no només a Sant Llorenç sinó a qualsevol poble de Mallorca, els mitjans i les infraestructures perquè si tot això mai torna a passar, si el torrent torna a desbordar, no s’endugui per davant les il·lusions i les vides de tanta gent.

3 pensaments a “Eternament agraït

    • Afegits, se m’havia passat. He afegit també una menció a tota la gent jove que ha demostrat durant aquests dies que són molt grans.

Respon a Pau Quina Jaume Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.