Fins a cinc dies he tardat a seure davant l’ordinador per escriure una reflexió sobre la tràgica tempestat que va assotar Sant Llorenç el passat dimarts horabaixa, 9 d’octubre (data que ja serà difícil d’oblidar pel nostre  poble). Segurament el shock inicial i les hores ocupades fent net a ca l’oncle Mateu i després a altres cases de coneguts han impedit  aquest exercici de reflexió (i a la vesprada amb el cansament tampoc feia ganes d’escriure). 

Però no només ha estat una cosa meva. Si vos hi fixau Card.cat va escriure ben poca cosa, sobretot els dos primers dies, sobre el succés. Qui més qui manco (com tots els llorencins) sortírem a donar una mà a un lloc o l’altre. Perquè abans que tot som ciutadans d’aquest meravellós poble que ha sofert tan immensa batzegada i no pseudoperiodistes passejant amb el mòbil per treure’n fotos. No… se tractava de posar-se les botes d’aigua, la pala i el que fes falta per llevar la terra i el fang acumulat. I a tots ens tocava fer-ho… des del primer fins al darrer conciutadà de la vila. De fet, ben poca cosa hagués sortit si des de Barcelona el nostre vicepresident, en Joan Tomàs Matamalas, no ho hagués coordinat tot. Ell era qui s’encarregava d’aquest minut  i minut que ha encapçalat aquests dies la nostra pàgina (verificant a més cada una de les notícies que hi posava). Ja que no podia col·laborar des de la Ciutat Comtal amb feina física, cal agrair a en Joan Tomàs aquesta tasca informativa que ha fet des d’allà.

Però tornant a la reflexió… me vénen al cap tantes emocions i sentiments intensos i encontrats que no sé ni per on començar. Podria fer-ho donant el meu condol per totes les persones fallides. Aquestes, malauradament, ja no les tornarem recuperar. També podria lamentar els desperfectes de totes les cases i empreses afectades per la riada, que amb molta feina i esforços intentarem recuperar. Però m’agradaria (i crec que ho necessit… ho necessitam tots) centrar-me amb la part positiva de tot plegat (si és que se l’hi pot dir així). Com a poble necessitam veure llum al final del túnel i per això voldria amollar als ciutadans petites càpsules de calor humà:

– Els voluntaris. La seva implicació no té nom i se mereix el major dels homenatges (ja ho va dir en Pep… ja podem pensar una manera). El primer dia, amb poca gent encara, va ser molt dur. Tot era ple de familiars i amics intentant llevar fang i mobles. Pocs i ferits tiràvem envant, però després va arribar l’onada de voluntaris que no aturaven ni un segon, fos quina fos la feina. Va ser com veure un vendaval humà que anava pels carrers i a força de feina els recuperava com bé es podia. Record a ca l’oncle Mateu veure’n de Cala d’Or, Santanyí, dos africans que després me contaren que eren jugadors del Reial Mallorca… i fins i tot un home de mitjana edat que no es va moure de devora nosaltres en tot el matí fora dir ni mu i tirant palada per amunt, palada per avall. Quan al migidia vam tenir un moment de conversa me digué que era bolivià que vivia per la zona. Igualment a ca na Bel de sa Costa, on tenien fang fins a dalt al soterrani, s’hi posaren 30 o 40 voluntaris alhora i amb un dia no és que li deixessin més o manco decent, és que brillava, el mur caigut de la paret del jardí (on no hi podien entrar les màquines)  llevat peça a peça a braços… En una paraula increïble.

I que millor que unes imatges (i la veu del nostre speaker Jordi Minero, que aquí les paraules li surten del cor) per demostrar aquest vendaval humà que vos dic:

VÍDEO

• Històries de supervivència. Cadascú té la seva (potser estaria bé que Card.cat s’encarregués de recollir-les i publicar-les i quedassin com a píldores d’optimisme per afrontar aquestes dures setmanes que ens vénen al damunt) i no les direm totes aquí, però ens donen coratge per seguir endavant. La miraculosa supervivència d’en Felip Blau, després d’hores arrossegat aigua avall (les hores que ha invertit sempre en esports com la bicicleta o la piragua mai estaran tan  ben invertits); na Cati Palera, atrapada amb les seves dues nines  la seva nina i una amiga seva al cotxe i que se va salvar pels pèls; na Francisca, sogre d’en Bosco, o na Margalida de ses Toltes, rascatades a darrera hora pels seus veïns marroquins, i aquest pic sí que vull destacar la seva nacionalitat per contrarestar quan injustament la posen als diaris dins l’apartat de “successos”; n’Antònia Santandreu que des de la finestra de casa seva anava agafant gent del carrer i les entrava a casa seva; na Mariabel Sanxo que arrossegada per l’aigua s’aferrà a un canyís durant hores… i podríem seguir pàgines i pàgines. Perquè tothom té la seva història i se salvaren per un minut, un veí, una reixa, un canyís…

• La humanitat d’en Miquel Nota. Havia perdut la mare, la seva casa s’havia inundat i una altra que té a s’Illot també. I quan els periodistes li demanaren amollà: “És una desgràcia, però hi ha famílies que estan pitjor que jo”. Del temps que feia feina amb mon pare a la fusteria sabia que era un bon homo, humil i senzill. Ara ja sé que, a més, és un gran home. Quan ens veiérem per enmig no ens diguérem res, només una abraçada. I és que a vegades les paraules sobren…

En resum, aquest poble sigui com sigui ha de tornar tirar envant. Ara ja sabem que davant la desgràcia estam units. Ara falta que ho estiguem per a reconstruir el poble, físicament,  econòmicament i, sobretot, psicològicament.

Per acabar vos deix unes fotos que curiosament vam trobar a ca na Bel de sa Costa mentre fèiem net. Són unes fotos en blanc i negre d’una altra torrentada al poble (segurament la del 1989). I és que ja  hem tengut torrentades al 3 i 4 de novembre del  1943; el 12 d’octubre del 1973;  el 9 de setembre de 1983;  i el 6 de setembre de 1989. Pareix que cíclicament tot es repeteix.  Potser caldria tenir-ho en compte…