Cada persona te una manera de viure les seves experiències. No hi ha receptes universals.
Tots els processos, però acostumen a seguir unes determiades passes, un procés. S’aplica a la dinàmica de grups i, tal vegada, el model es podria adaptar al dol col·lectiu que, derivat de la torrentada assassina ens toca viure.

1.
Després del xoc, hem viscut una primera passa, la distància. Treure fang, orientar els voluntaris, visitar familiars i amics, ens ha distret una mica, la “feina imprescindible” i el dol interior han ocupat el pensar i el sentir

2.
Després sol venir la persecució, el rebuig al que ha passat. Que si l’Aemet, que si la pluja, que si l’ona, que si aquella cotxeria, que si el torrent… cercam motivacions i causes; ens rebel·lam contra el fets.

Diria que són etapes viscudes al llarg d’aquesta primera setmana. En alguns casos potser s’ha encetat la tercera fase

3.
Arriba l’anàlisi. Potser enfocat al que s’ha perdut… quan convendria centrar-se en el es pot i vol conservar. Davant el que ha passat, què podria fer? i com? i es comença a actuar: refer documents, fer córrer papers, dissenyar estratègies de futur…

4.
Es tanta la tasca que fa possible un retorn al punt 1. El desànim tasta (i potser ens engoleix). No sé com ho farem…Però no, n’hem de sortir! i ho torno provar. Es tracta de trobar un camí de retorn a la normalitat, a una determinada rutina. Crec que ho podria fer així!… I arriba una certa eufòria.

5.
I s’entra en l’etapa de l’alegria trista (depressió constructiva o reparadora, en diuen). S’ha definit la tasca i…em sento bé perquè he decidit el que vull fer i alhora malament perquè resta molt per fer!
Es té una nova activitat de present enfocada a un futur immediat. (Però sense enterrar ni oblidar el passat, en tot cas intentant aprendre de les errades i treballar per endolcir possibles -i inevitables- noves torrentades)

Ni són etapes universals, ni totes les persones transiten totes les fases.