Parlant de la boixa, de rebot va sortir una altra mot, la recula. Era una jugueta d’infants molt usual en els anys cinquanta, Consistia amb un pal rodò que a la part inferior disposava d’una roda plena, de fusta i a mitja altura un travesser per posar-hi les mans i empènyer. Llavors els infants, fonamentalment els nins (aleshores els jocs  nins-nines eren ben diferenciats), s’agafaven al travesser i dipositant la part superior del pal sobre l’espatlla, corrien pel carrers.

No he sabut trobar el mot en el DCVB. Per deducció he suposat que es podria esdevenir d’una transformació del mot rècua en la segona accepció. De rècula a recula, car la jugueta te ben poc a veure amb les accepcions del verb recular.

RÈCUA (i dial. rècula). f. 
|| 1. Conjunt de bísties de càrrega lligades una darrera l’altra per traginar (or., occ., val.); cast. recua. Que’ns fayen saber que si nós hi exíem, que poríem hauer tota la rècua, Jaume I, Cròn. 423. Pregam a Ferrando Dieç que’ns prestàs pa per aquestes MM azembles a carregar… E moguem-nos ab nostra rècua e ab bé C hòmens a caual, Jaume I, Cròn. 219. Vengueren de Aragó huna gran requa de adzembles, Desclot Cròn., c. 130. Molta bella recua qui venia de Roses a Gerona, Muntaner Cròn., c. 128. La setena cosa per a la batalla són reques o adzembles, Quar. 1413, p. 134. Un traginer que menava una rècula de burros, Verdaguer Rond. 88. El comerciant… formava una rècua, una renglera de cavalleries carregades de teixits locals, Salvador FB 28.
|| 2. Conjunt de persones o coses que van una darrera l’altra; reguitzell, renglera (or., occ., bal.); cast. cáfila, retahila. Com si’s mofés d’aquella rècula de difunts lascius, Caselles Sots 237. Un dels ànechs salvatges… cercava a sa parella…, a la que festejaven una rècua d’ànechs, Pons Auca 296. Semblà que hagués agotat tota la rècula dels disbarats, Vilanova Obres, iv, 243.
Fon.: rέkuə (Gir., Olot, Reus); rέkua (Tortosa, Benassal); rékua (Morella, Val.); rέkulə (Gir., Olot, Barc., Valls, Montblanc); rέkulɛ (Sort); rέ̞ɣulə (Mem.); rέwkə (Pena-roja); ráwka (Llucena).
Var. form. ant.: reacoa (Muntaner Cròn., ed. Els Nostres Clàssics, c. 128); reacoua (ibid., c. 125).
Etim.: probablement de l’àrab rakba, ‘caravana, seguici’ (Corominas DECast, iii, 1044). La forma rauca, que hem citada de Morella, figura en l’obra de Coromines, i sembla confirmar l’origen rakba. La forma antiga reacoa indica una probable influència analògica de coa.

RECULAR v. intr. o tr.: cast. recular.
I. intr. 
|| 1. Caminar cap enrera. Cuydau de morir esser luny, | clerch espantat per recular | mirau detràs, vejau qui us puny, Carbonell Dança Mort. Fugen les aus salvatges, reculen els xacals, Alcover Poem. Bíbl. 74.
|| 2. Tornar arrera, anar en sentit contrari d’abans; cast. retroceder. Sortiren los somatens al camí real y los feren recular, Cròn. Guerra Indep. Penedès. a) fig., aplicat al temps. La nit recula, empesa per la claror del dia, Canigó xii.Reculem quatre-cents anys, Verdaguer Exc. 76.
|| 3. fig. Deixar de progressar i més aviat perdre força, intensitat, poder, etc. La dolorosa nova es va escampar per la vila, y varen recular la meytat de las esperansas que s’havien tingut, Genís Jul. 31.
|| 4. fig. Desistir, cedir en l’acció o en els propòsits. En aquests casos, mentre compti amb diners mai reculo, Pons Com an. 46.
II. tr. 
|| 1. Fer anar arrera. Reculau aquell banch: Sedile illud retro amove,Lacavalleria Gazoph. Es movien al compàs de la música reculant lo peu dret enrera, Serra Calend. 254.
|| 2. Retardar, portar a una època més allunyada. Recular o retardar alguna cosa: Aliquid retardare, alicui rei afferre moram, Lacavalleria Gazoph.
|| 3. a) Esporgar una olivera (Vallès, ap. Cost. Cat. i, 155).—b) Podar regularment una vinya espodassada (Labèrnia-S. Dicc.).
Etim.: compost parasintètic de re– (indicant posterioritat) i cul.