Pere Orpí, premi Aina Moll de l’OCB

Dissabte que ve, dia 22, l’Obra Cultural Balear distingirà Pere Orpí Ferrer amb uns dels Premis 31 de Desembre, l’Aina Moll, destinat a una persona o entitat que s’hagi distingit per dur a terme, des del voluntariat, activitats de promoció, difusió o prestigi de la llengua catalana a qualsevol indret del seu domini lingüístic.

Pere Orpí va esser proposat a aquest guardó per la delegació de l’OCB a Sant Llorenç, presidida per Tomàs Martínez, en reconeixement a tota la seva trajectòria, sobretot en el camp de la poesia: Encara que no em donin la paraula (1975), Entorn de la paraula (1978), A contrallum (1979), A cara i creu (1986), Simfonia en blau major (1995), Fent camí amb el poble (2002) i Versos per cantar (2018). Aquest darrer llibre, presentat dijous passat a Ciutat en un acte que presidí el bisbe, inclou totes les cançons d’església que ha fet al llarg de la seva vida, la majoria de les quals s’han cantat a Sant Llorenç sense que els feligresos sabessin qui n’era l’autor.

També va publicar una traducció dels Evangelis al mallorquí popular, juntament amb Joan Rosselló i Bartomeu Tauler, sota el títol La Bona Nova (1989), un aplec de Rondaies Mallorquines inèdites (1996), Planter de paraules (l’obra escrita de mossèn Alcover, 2012) i el llibre Sons de Mallorca (2008). El 2003, Gabriel Barceló va publicar un llibre en forma d’entrevista on repassava tota la seva trajectòria cultural (literatura, música, pintura, teatre, premsa…), esportiva (sempre ha estat –i és– un gran caminador), didàctica (va fer classe a l’Escola Municipal de Mallorquí de Manacor)…, fins tot política, perquè en Pere, dins la seva discreció, sempre ha sabut qui eren els seus: el 1979 va publicar un poema satíric titulat “Dónde vas, señor Cavero?”, en el qual ridiculitzada Iñigo Cavero, baró de Carondelet, que es va presentar a les eleccions generals per Balears, dins la candidatura d’UCD.

Durant molts anys va col·laborar amb Flor de Card, a partir del maig de 1972, tres anys abans de publicar el seu primer llibre, i des de llavors han estat molts els poemes –sobretot sonets– que vàrem incloure a la nostra revista. Fou també a Flor de Card d’on va sortir el germen de Sons de Mallorca, el llibre que estudia tots els instruments sonors –musicals o no– de la nostra illa i també hi publicà un treball sobre les Rondaies de mossèn Alcover, sota el títol “Això era i no era…”.

En fi, seria llarguíssim enumerar tota la tasca de Pere Orpí i superaria amb escreix l’espai que li podem dedicar en un article. Serveixin, només, aquests petites notes, per donar-li la nostra enhorabona per aquest més que merescut guardó.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada