Torrentada. Qüestions obertes/2: Tristor

De banda els impactants i  esfereïdors vídeos, acompanyat de so, que començaren a circular el mateix dia dia de la torrentada. De banda les irrecuperables desgràcies personals, De banda els desastres a totes i cada una de les cases de la part baixa del poble, De banda l’ona de voluntaris i solidaritat…
A un altre nivell molt menys transcendent, voldria destacar la força del silenci. La gent buidava fang i aigua bruta sense parlar gaire. No es sentien crits ni alulea pels carrers. Tan sols silenci i el rossec de les botes d’aigua dels voluntaris cansats fins a l’extenuació.

I del silenci s’ha passat a la tristor. A una certa tristor que es detecta, entre altres coses, en el to de veu dels ciclistes abans de partir a fer ruta, en les cares i les paraules de les persones que els diaris entrevisten, en alguns dels comentaris que fa la gent en el cafè o en el carrer, o simplement els ulls de l’interlocutor afectat. Una tristor baixa i generalitzada.

És, tal vegada, un gradient inevitable en la fase d’anàlisi?. Una deriva de la mirada al que s’ha perdut?. Una demostració de desconfiança, o encara més de desesperança?. En tot cas, poden tapar, les manifestacions externes de joia i festa, la tristesa interior de les persones?.

La finalitat de plantejar aquesta “qüestió oberta” no va més enllà de deixar constància, tant dels silenci inicial com, passats dos mesos, de la posterior tristesa generalitzada.

(Imatge: De la xarxa)