És el tercer dels arreplegats, l’altre dia, per na Caterina. No cal confondre el mot amb el semblant turmàs que habitualment s’aplica a cap clos. Vet aquí, segons el DCVB, el significat dels dos mots.

1. TURMA f. ant.
|| 1. Esquadró compost de trenta homes a cavall. Lo nat serà senyor de cavellaria e duch de turmes batellaroses, Tresbéns Astrol., c. 46. Turma o squadra de gent d’armes: Turma est certus numerus equitum quam triginta milites faciunt, Esteve Eleg. s 6 vo.
|| 2. Multitud, turba. Lo caualler… a manera de leó famolent romp aquella turma de gent, Curial, ii, 51.
Etim.: pres del llatí turma, mat. sign.

2. TURMA f. 
|| 1. Tumor, bony o inflor (Torra Dicc.).
|| 2. Testicle de xai, de bou, etc. (Gir., Vic, Tarr., Val.); cast. criadilla. Turma o collons: Testis, coleus: Turma o cojones, Nebrija Dict. Ab almorsàs | e berenàs, | turmes, rasoles | e leteroles, Spill 5235.
|| 3. Bolet voluminós i molt rodó, de l’espècie Bovista gigantea (País Valencià). De les turmes nos ne havem fetes cercar, e’n fem cercar de present, doc. a. 1391 (Roca Medic. 114).
Fon.: túɾmə (Gir., Vic, Tarr.); túɾma (Val.); túɾβə (Llofriu).
Etim.: incerta; probablement d’un radical pre-romà turm-, que expressaria la idea de ‘inflor’ (Corominas DECast, s. v. tormo).

TURMÀS m. 
|| 1. Pedreny vermell que fa fulls (Manacor).
|| 2. Pedrera closa i seguida, que no fa llivanyes (Manacor, Son Servera, segons nota de Mn. Alcover).
|| 3. topon. Turmàs Major des Cosconar: puig molt alt, de penya tallada, devora Cala Mitjana (al nord de Lluc, Mallorca).
Etim.: derivat augmentatiu del radical torm– o turm– (V. tormo, art. 1).

.