Mots perduts: maina

“Déu ens do la maina!” podria ser felicitació nadalenca. Era el que s’acotumava a dir sobre l’era quan tenien el blat batut i net.
Mot recordat per Guillem Soler que va constatar com encara hi ha gent llorencina que el recorda.

MANNA MAINA (ant. escrit també magnaf. MANNÀ m. 
|| 1. Aliment miraculós que plovia del cel damunt els israelites durant llur pelegrinatge pel desert; cast. maná. Fo la manna del desert, Llull Cont. 357, 29. E lo poble d’Israel… plouie’ls manna del cel, Turmeda Diuis. 32. Manna suau mana de vostra font, Trobes V. Maria [96]. Lo càntich diví pels cors és com manna, | com manna que plou a l’hora de l’alba, Verdaguer Bethlem 57. a) fig. Yo viu abundar e brollar… la manna de la caritat divina, Moral Cons. 34.
|| 2. Substància gomosa i sacarina que flueix de certes plantes, especialment d’una varietat de freixe (Fraxinus ornus), i que s’empra en medicina com a purgant suau; confitets molt menuts i medicinals; cast. maná. Magna granada aytal la conexença que sia ben blancha e és axí com a femta de colom, e si uolç conèxer si és fina, mit-te’n en la bocha un poch, si és fina deu dolçeiar e fonre en la bocha, Conex. spic. 25. Magna es ros celestial gelat de grans menutz,Medic. part. 34. Mirra, val la lliura deu sous… Magna de Calàbria o altres parts, val la lliura deu sous, Tar. preus 117.
|| 3. fig. Abundància prodigiosa, com ploguda del cel; per ext., Abundància extraordinària (de cosa bona). En mig de la pera a-y nou forats fort pochs, e d’aquells nou forats… hix manna d’arena de cascú forat, que munta bé un palm d’alt sobre la pera, Muntaner Cròn., c. 206. Carregaven de fruit que era una mayna, Penya Mos. iii, 26. La naturalesa qui mos enviava aquella manna de nyiques, se mostrava de lo més crica amb ets abegots, A. Ruiz Pablo (Catalana, i, 409). Desús els penyategars feréstechs s’hi aglomerava un magnà de núvols, Camil Geis (Catalana, vi, 529). Castanya aprés castanya, en treu tot un mannà, Caseponce Man. 130. Donava a la madona les gràcies per aquella maina, Riber Miny. 153. «Aigo que és maina de Déu | criada pel cristià, | no me n’has volguda dar, | tan ingrat és el cor teu» (cançó pop. Mall.). Donar Déu la manna: concedir Déu abundància prodigiosa. Déu do manna!: exclamació amb què expressam admiració per l’abundància extraordinària d’alguna cosa (Men.). Déu li do la mainafrase que es diu després d’ererar, mentres fan la creu damunt el blat com per donar-li la benedicció (Mall.). Haver-hi una manna un mannà d’una cosa: haver-n’hi una abundància extraordinària. «Fa tres dies que plou: quina manna d’aigua!» (o «quina maina» o «quin mannà» o «quin mainà!»). Voler viure de la magna una persona: pretendre viure sense treballar (Cullera).
Fon.: 
mánnə (Empordà, Garrotxa, Artà, Men.); máјnə (Mall.); mágna (Cullera); mənná (or., men.); məјná (mall.).
Var. ort. 
ant.: macne (Graal 157); magne (Graal 184). La forma mannà usada com a femenina (Scip. e An. 37) és una accentuació errada; mannà mainà és sempre masculí; en canvi, manna maina és sempre femení.
Etim.: 
del grec bíblic μάννα (< hebr. man), mat. sign. || 1. Sobre la doble accentuació del mot, que es troba també en castellà, cf. Rufino J. Cuervo en Rom., xxxiii, 249-255.

(Imatge de Google)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.