Que una llorencina guanyi un premi sempre és digne de menció (i d’una entrevista a Card.cat) i, si és d’història, aquesta disciplina tan poc comuna però tan important, encara més. Per això ens hem apropat a n’Eugènia Jaume Esteva i li hem fet un parell de preguntes.

1. Primer de tot, enhorabona. Com te sents després d’un premi així?

Moltíssimes gràcies. Realment, aquest premi ha estat una sorpresa. Jo vaig fer la defensa del meu treball de final de Màster en el juliol, i uns dies més tard vaig rebre la nota d’aquest treball. No em pensava mai que hi hagués sorpreses més enllà d’això. Sincerament, em sent molt sorpresa, contenta i orgullosa, ja que és un goig veure com se’m reconeix la feina feta. Aquest va ser un treball que me va exigir moltes hores de dedicació, i veure com el premien realment me fa sentir molt contenta i amb ganes de seguir.

2. I exactament en què consistia el premi? 

El premi es titula “Temps, Espai i Forma”, i hi ha tres categories. Una primera categoria està dirigida als estudiants de batxillerat que acabaren enguany el seu any escolar. A Catalunya, els estudiants que acaben aquests estudis realitzen un treball final -a Mallorca això no és habitual- i aquests presenten de forma totalment voluntària el seu treball al concurs, d’on en surten dos de guardonats. Cal especificar que aquest any n’hi va haver tres, ja que en el segon lloc hi empataren dos treballs.

Llavors hi ha les categories de grau i màster on s’hi presenten, de forma automàtica, tots els treballs que han obtingut més d’un 9. Igual que als de batxillerat, hi ha dos premis. Són guardonats per la qualitat del treball i per la seva escriptura. És a dir, per la redacció, gramàtica i ortografia. En el cas de la categoria del Treball de Final de Màster hi va haver un total de 13 treballs presentats, que foren dels estudis d’Història, Geografia i Història de l’Art. Enguany els dos premiats foren del Màster en Història.

3. A Mallorca hi havia presoners de guerra després de la Guerra Civil o camps de concentració? Quina seria la diferència?

Sí que hi havia presoners en acabar la guerra. Els primers camps es van obrir al desembre de 1936 i bastants d’ells seguien oberts un cop acabada la guerra. Un exemple és el campament del Llatzaret, al Port de Sóller, el qual fou obert a l’inici de la Guerra Civil amb la finalitat d’allotjar presoners provinents de la presó de Can Mir, de Palma. En aquest cas els presoners arreglaren algunes carreteres, encara existents, dins el terme de Sóller. Una que va cap al far de Muleta, a més d’obrir la carretera cap a Sóller i habilitar aquelles que van cap a Deià. Aquest campament no va tancar fins ben entrat al 1940.

Durant el període de la Guerra Civil, els presoners realitzaven tasques de reparació i obertura de diverses carreteres al voltant de l’illa, ja que els camins i les carreteres que hi havia en aquell temps eren molt precàries. Moltes de les carreteres que avui denominem com a “perilloses”, i que hi ha per la zona de Campos o Llucmajor, són fetes a “pic i pala” per aquests individus, els quals formaven part dels Batallons de Soldats Treballadors.

Un cop finalitzada la Guerra i a partir de 1940 apareixen els Batallons Disciplinaris de Soldats Treballadors, a diferència dels abans esmentats, en aquests grups hi havia presoners que havien tornat de l’exili, i que atesa la seva afinitat amb el bàndol republicà eren obligats a treballs forçats per a realitzar de bell nou, i de forma depurada, el servei militar. En aquest cas, ja trobem menys treballs de construccions de carretera i sí de la construcció de tota una línia de defensa: els nius de metralladora que trobem a moltes platges.

4. El cas del camí dels presos a Aubarca en seria un exemple? Conta’ns un poc aquesta història que tenim tan a prop. 

El campament de Son Morey i Cap Ferrutx fou de postguerra. Només va restar obert des del Nadal de 1941 fins a final de 1942 i curiosament fou un dels que va albergar un nombre major de presoners, tots ells provinents de la Península. Precisament, fa poc més de tres mesos que va morir el darrer pres que quedava viu dels que havien passat per allà: Paulí Pallàs. Les seves funcions es basaven en obrir un camí des de la possessió de Son Morey d’Artà fins al Cap de Ferrutx, amb la finalitat de posar-hi una bateria que havia d’anar comunicada amb la de Cap Pinar per així defensar la Badia d’Alcúdia.

Quan parlem d’aquest campament possiblement ens referim a la zona on s’hi van donar unes condicions de vida de les més precàries de Mallorca. Els presoners van patir fam, fenòmens meteorològics adversos (dues nevades) i pallisses habituals, algunes mortals. Les condicions eren tan pèssimes que a mitjans de l’any 1942, el director de l’Hospital General de Palma, de tan cansat que estava de rebre presoners provinents d’Artà amb unes característiques realment lamentables (la pell els arribava als ossos), va dir que no es volia fer corresponsable d’aquella monstruositat. Arran d’això van canviar el Comandament i les coses van començar a canviar. De fet, fou en aquell moment quan van construir el campament del qual encara queden restes de les seves infraestructures i que avui trobem anant cap a En Porressà, ja que abans els presoners estaven en tendes de campanya. Escarrufa pensar com seria passar nevades i fam en condicions com les que es trobaven ells…

Son Morey va ser el darrer Camp de Concentració que es va tancar a Mallorca, però, sense acabar les seves construccions. El seu tancament es degué a la dissolució dels Batallons Disciplinaris de Soldats Treballadors en el mes de desembre de 1942, deixant una carretera que no porta enlloc a causa que no fou acabada. De fet, intentaren acabar les construccions contractant mà d’obra civil, però tot sortia molt més car.

5. Als ignorants com jo ens podries posar algun exemple més representatiu  i explicar-lo?

Buff!! En el cas de Mallorca, igual que per tot Espanya, trobem una gran quantitat de Camps de Concentració. Sincerament, quan vaig començar el meu estudi en tenia tres de localitzats a les Illes Balears i al finalitzar n’hi ha hagut un bon grapat més. No diré exactament quants, però sí que són bastants més dels 13 que últimament han anomenat els mitjans de comunicació. Per posar-te algun exemple, a Manacor és bastant conegut el Campament de Son n’Amoixa, però sense anar més lluny, allà, molt prop d’ell, n’hi havia dos més, en un dels quals s’hi van allotjar presoners grecs i russos, capturats a alta mar i acusats de comunisme. Això ens fa pensar que, a banda dels presoners polítics i els presoners de camp de batalla, a les illes també s’hi va donar una certa pirateria.

A més hi ha el cas de diversos camps que es van anar obrint al litoral entre 1940 i 1942, que eren camps subordinats a altres campaments més grossos. La finalitat d’aquests era que els presoners estassin més a prop del camp de treball i així no haver de gastar temps en el seu transport. Els destacaments que anaven a parar a aquests campaments eren els encarregats de la construcció de nius de metralladores.

6. Tenc entès que està previst que se converteixi en llibre. Explica’ns-ho un poc. 

Sí, suposo que durant el 2019 sortirà. No tenc idea de la data de presentació, però fa un més que vaig enviar l’esborrany en format digital a l’Editorial, Documenta Balear, i estic esperant noves al respecte.

A veure, sé que el llibre té un caire atractiu atès que toca un tema que sempre ha estat present en la nostra societat actual. I és cert que es coneixen camins de presos, però molta gent desconeix realment el que va passar en aquests camps arreu de Mallorca. I és clar, aquest llibre crea curiositat i crida l’atenció.

7. Ja se sap quines seccions tendrà? Ens pots fer un resum per saber tot el que tocaràs? 

Les seccions seguiran l’ordre del que va ser al seu dia el meu treball:

Hi haurà un primer apartat on s’explicarà el que eren els Camps de Presoners a nivell espanyol, quines tipologies hi havia i a què eren dedicats, de la mateixa manera que tocarà quins tipus de Batallons de Soldats hi havia – que eren tres: Batallons de Soldats Treballadors, Batallons Disciplinaris de Soldats Treballadors i Batallons Disciplinaris de Soldats Treballadors Penats – i en cada un dels casos com eren utilitzats.

La segona secció es troba dedicada al cas de la repressió a Mallorca. És un breu apartat on s’explica com va ser, i com va estar dividida en etapes, mitjançant la violència, la Guerra Civil a Mallorca. Aquí també s’hi tocaran els diversos sistemes de persecució i d’assassinats que es van estendre arran de tot el territori mallorquí.

El tercer apartat ja s’endinsa en donar a conèixer els primers Camps que es van obrir a Mallorca, entre 1936 i 1940 on se fa una explicació detallada. Se’ls col·loca geogràficament en un mapa i s’explica les seves construccions. També, en ocasions, s’han pogut identificar alguns presos i la seva edat. En el començament d’aquest apartat també es detallen les principals (no totes) infraestructures de reclusió. Seguidament hi apareix un quart apartat molt similar, però amb els campaments que s’obriren entre 1940 i 1942, en aquesta etapa ja se’n troben menys que no pas a la primera i per tant, no trobem tanta construcció.

Finalment un cinquè apartat on hi ha detallada la construcció dels nius de metralladora, detallant la seva finalitat i definint cada una de les diferents tipologies que hi havia, ja que els construïen depenent de com era el sector i la pedra del lloc.

8. Jo mateix he sentit xerrar de presos, de treballs forçosos als republicans… però no tant del terme  “camps de concentració”. Trobes que hi ha part de la història que s’oculta? 

Realment no crec que a l’actualitat s’ocultin, simplement crec que degut a la desconeixença social no s’han estudiat abans. Una cosa s’ha de tenir clara, aquí l’únic camp de concentració que es va construir com a tal, fou el d’Artà, la resta o eren barracots de fusta els quals es desmuntaren i es van reutilitzar enviant-los a Formentera o a Tetuan, o bé, eren possessions que en un moment determinat foren cedides (obligatòriament) pels seus propietaris amb la finalitat d’albergar-hi els presoners. Per tant, no parlem d’infraestructures com el cas d’Alemanya que han quedat i poden ser visitades. En gairebé tots els casos de Mallorca són propietats privades que anys més tard foren retornades als seus propietaris i, és clar, com és possible visitar aquests llocs si actualment són agroturismes o possessions? Es fa difícil, sobretot si els interessos d’aquests propietaris és evitar la seva coneixença per així evitar rebre aquestes visites. Realment ho trobo normal, ja que es tracta de propietats privades.

Per tant, no és que s’oculti, sinó més bé que la situació no convida a ser visitats, i un dels únics que es troben en aquesta situació, el d’Artà, és visitat i reconegut.

9.  Sempre he considerat dificilíssim explicar la història. S’ha de ser teòricament neutral, però ja sabem que això no existeix. Des del moment que destaques una cosa i n’obvies una altra ja ets parcial, la manera com l’expliques, l’èmfasi que hi poses… i si a això li afegeixes els interessos d’algunes de les parts, és quasi una missió impossible. Com vos ho feis? 

Realment és una tasca difícil ser imparcial dins un món com aquest. Tots tenim un punt de vista i en moltes ocasions se’ns pot veure les nostres idees. Però realment el treball -almenys el jo he intentat exercitar- és una contrastació de fonts.

En aquest cas, gairebé totes les investigacions es basaven en fonts militars i, per tant, del bàndol guanyador de la Guerra, la qual cosa dificultava la contrastació de les diferents informacions. L’únic contrast ho trobava en llibres de testimonis com el de Paulí Pallàs, Gabriel Riera o Joan Fons (presoners que havien estat reclosos en camps de Mallorca).

D’aquesta manera, la tasca realitzada es basa en el contrast de les informacions trobades des dels dos bàndols i arribar a unes conclusions, de les quals sempre en surten afavorits els d’un grup, i desafavorit l’altre.

Personalment, durant el transcurs dels meus estudis m’han fet llegir dos llibres que realment han estat útils pel desenvolupament d’aquesta tasca. En primer lloc el de Josep Fontana “L’Ofici d’historiador” i en segon lloc, el de Carlos Aguirre Rojas “Antimanual del mal historiador”. En els dos es destaca que el treball de l’historiador és reconstruir el passat dintre del present, amb la finalitat de no cometre els mateixos errors en el futur.

10. Com ha estat l’experiència d’estudiar a la UB? Què en destacaries?

El màster que jo vaig cursar era un conveni entre la UB, on he cursat estudis a distància, i la UOC. Jo el vaig realitzar mitjançant la Universitat Oberta de Catalunya tot i que, en segons quines assignatures, els professors eren de la UB. Això sí, la defensa del treball de Final de Màster la vaig anar a realitzar a la universitat presencial.

L’experiència amb els professors de la UB, realment, la vaig trobar molt positiva, la majoria d’ells semblaven presencials atès que quan necessitaves comunicar-te amb ells, eren ràpids en contestar. A part que són atents i el treball que posen és assequible (sempre amb alguna excepció).

La defensa, que és el contacte més pròxim que vaig tenir amb ells, va ser agradable. Tenia professors que ja havia tingut al llarg del primer semestre i això va fer que em sentís un poc més en família, tot i la duresa del moment.

Però bé, en destacaria el bon tracte i la qualitat de treball, atès que les activitats que em van fer presentar m’han servit en el futur i en el grau que en l’actualitat estic acabant.

11. Vols afegir res més?  

Només la gratitud cap a tots aquells que em van ajudar o que han sofert la meva visita algun cop. A Josep Cortès, Guillem Pont, Tomàs Martínez o Ignasi Umbert -que en el darrer mes ens ha deixat- de Sant Llorenç, les dones de l’arxiu militar de Palma, o dels diversos arxius de Mallorca que he hagut de visitar, que sense conèixer-me em van tractar beníssim. A Toni Tugores de Manacor, per les xerrades, a Toni Quetgles de Sóller per la gran ajuda, a Jaume Morey d’Artà que fa tants anys que m’aguanta, primer com a professor i després per les llargues entrevistes que li vaig fent. I finalment al director del treball, Jaume Claret, per la gran ajuda i la paciència que ha tingut. Realment va ser un treball molt intens i del que en sortien notícies noves dia sí i dia també.