Mots perduts: blonco

En el Sant Llorenç preturístic els “tios” eren bloncos.
I les ties eren ties. Segons el gènere s’utilitzava una accepció o l’altra. Amb els anys, la modalitat castellana (una mateixa accepció amb dos finals) envaí l’espai comunicatiu.
El DCVB reorienta cap a “oncle” i assenyala que blonco, com conco, és una variant.

BLONCO m.: 
V. oncle.

ONCLE m. 
|| 1. Germà del pare o de la mare; cast. tío. Don Ferrando qui era nostre oncle,Jaume I, Cròn. 18. En Pere de Aragó… tramès un missatge a son oncle lo rey d’Aragó, Pere IV, Cròn. 167. Demana si a ton oncle li plauen com a mi, Canigó i. Oncle valencià: cosí del pare o de la mare (or., occ.). Oncle major: (ant.) germà de l’avi o de l’àvia. El terç grau és nét e néta de frare e sor; e oncle major e tia major, ço és frare e sor d’aui e d’àuia, Furs Val.
|| 2. Tractament que es dóna a certs parents per respecte. a) Al padrastre, els fillastres el tracten d’oncle (Priorat).—b) A les persones d’edat, encara que no sien parents, els diuen oncle (Ll., Segrià, Novelda).—c) A certs pobles de Mallorca es conserva la forma onclo aplicada al germà del pare o de la mare si és capellà o de família senyorial; si no és senyor o capellà, li donen el nom més vulgar de conco (Llucmajor).
|| 3. Obrer estacional procedent de la comarca de la Marina i que treballa en lo collita de l’arròs (Ribera del Xúquer).
|| 4. El senyor onclo: es diu, per eufemisme, del cul (Mall.). O si no, se’n torca el senyor onclo, Ignor. 4. Alenar pel senyor onclo d’algú: pensar o obrar subjectant-se servilment al pensament o a les ordes d’un altre (Mall.).
Refr.
—a) «Taranina taranana, s’ha de fer el que l’oncle mana»: es diu referint-se a aquelles coses que cal fer per necessitat o obediència, encara que no vinguin de grat.—b) «D’oncles i ties, dol quinze dies; i si no t’han deixat res, un dia i només» (Pineda); «De dol, per l’oncle i la tia, una nit i un dia; si no t’han deixat re, de la casa al carrer» (Urgell).—c) «A l’hort de l’onclo, roba i fes el sonso» (Griera Tr.).
Var. form.: 
onclo, blonco, conco, uncle, onque.
Fon.: 
óŋklə (or.); óŋkle (occ., val.); óŋklu (or.); óŋklo (mall.); óŋkʎe (Boí, Vilaller); úŋklə (Ross., Gir.); ɔ́ŋkle (Sort); blóŋko (mall.); blóŋku (eiv.); kóŋko (mall.); kóŋku (men.); óŋke (Monnòver). Al País Valencià aquest mot és substituït generalment per la forma tio, però es manté amb certa vitalitat en les comarques d’Alcoi, Novelda, la Vall de Gallinera, etc.
Etim.: 
del llatí avŭncŭlu, mat. sign. || 1.

TIA f. 
|| 1. Germana del pare o de la mare; cast. tía. Per rebre la infanta tia nostra,Muntaner Cròn., c. 113. Donà mort a la reyna Elionor madrastra sua, nostra tia, Pere IV, Cròn. 324. O, Magdalena e vosaltres, ties mies!, Villena Vita Chr., c. 243. Tia carnal: la que és germana pròpia del pare o de la mare. Tia manllevada: la que és casada amb un oncle propi (cast. tía política). Tia valenciana: cosina del pare o de la mare (or., occ.). Qvedar per a tia: quedar fadrina una dona.
|| 2. fam., Dona soltera de molta edat o no gaire jove; cast. doncellueca, tía. 
|| 3. Sogra (val.).
|| 4. Madrastra (Priorat, Benilloba, Benialí, Biar, El Pinós, Guardamar).
|| 5. Dona (en llenguatge d’argot o imitant aquest); cast. tía. «Ha passat una tia estupenda».
|| 6. vulg., Prostituta. «No vagis amb aquesta, que és una tia».
|| 7. La tia Pepa: bufa, ventositat sense soroll (val.).
|| 8. Ties: joc de nines, en què fingeixen cuinar, comprar i vendre, fer matances, i altres coses de feina de dones (Mall.).
Loc.
—a) No juguem a ties: no siguem informals, no fem coses de criatures (Mall.).—b) Ja ho contaràs (o ho contaràa sa tia: es diu per indicar que no creu allò que un altre diu.
Fon.: 
tíə (pir-or., or., bal.); tía (Andorra, Esterri, Pont de S., Senterada, Pobla de S., Calasseit, Tortosa, País Valencià); tíɛ (Sort, Tremp, Urgell, Ll., Gandesa, Sueca, Alcoi, Maó).
Intens.:
—a) Augm.: tiassa.—b) Dim.: tieta.—c) Pejor.: tiota.
Etim.: 
del llatí tardà thia (< gr. θεία), mat. sign. ||1.

(Imatge: de Google. L’oncle Andreu de Rocafort de Josep Benlliure)

4 comentaris a “Mots perduts: blonco

  1. A les rondaies mallorquines surt amb freqüència.
    En Gostí lladre. La me contà l’amo Antoni Vicens Santandreu, de Son Garbeta. Manacor
    “Es blonco li feu una bona escomesa, i al punt li entrà d’aquesta manera:”

    VN:F [1.9.22_1171]
    Puntuació: +2 (de 2 vots)
  2. Encara hi ha gent que la utilitza, quan em passen fotografies antigues hi ha gent major que em diu aquest era el blonco Pere o el blonco Tomeu!!! A mi m’encanta sentir-ho.

    VA:F [1.9.22_1171]
    Puntuació: +4 (de 4 vots)
  3. Blonco, no heu deia. Conco,si, però a familiars majors i des poble. A Ciutat, tios. Ara, just queda ca’s Concos.

    VA:F [1.9.22_1171]
    Puntuació: 0 (de 0 vots)

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada