La lectura dels treballats comentaris que fa Refel Duran a la seva pàgina “Fotografies antigues”, em va portar, amb la imaginació, a la separació de termes i, de rebot, al vell costum pasqual del salpàs, encara viu abans de la generalització dels efectes del turisme.

La segregació de Sant Llorenç del terme municipal de Manacor, com acostuma a passar, va resultar llarga i conflictiva. Alguns dels propietaris de les possessions de la banda de ponent, entre elles Bellver, que pertanyien a la parròquia de Sant Llorenç volgueren continuar essent manacorins. Idò!

Del DCVB:

SALPÀS (i dial. solpàs). m. 
|| 1. Visita que el rector o els vicaris fan a les cases de la parròquia, en el temps pasqual, per beneir-les esquitxant-les d’aigua beneita i sal. Avui passa un sacerdot a fer lo salpàs, Serra Calend. folkl. 108. Que el solpàs ja va de casa en casa y de possessió en possessió donant la pau, Ignor. 41.
|| 2. fig. Fer es solpàs: aturar-se de passada en algun lloc, fer una visita curta (Men.).
Cult. pop.—A les regions pirenenques, en fer el salpàs, el sacerdot beneeix la sal i l’aigua; els escolanets que l’acompanyen duen palmons beneïts del dia del Ram i els deixen a les cases; els habitants d’aquestes donen una almoina que sol consistir en ous o formatge o diners. La sal beneïda la donen al bestiar; l’aigua beneita serveix per a l’aspersió de la casa i també en donen un glop a la mainada (Scriptorium, març 1921). Sobre el solpàs de Mallorca, vegeu Alcover Cont. 213-218; sobre la salpassa d’Eivissa, cf. Rond. Eiv. 27-28.
Fon.: saɫpás (pir-or., or., occ.); sɔ̞ɫpás (mall., men.).
Var. form.: salpassa, salispàs.
Etim.: V. salpassa.

(Imatge de Google/Salpasser)