Mots perduts: xiulet, siulet

En concret faig referència a aquell xiulet dolçs, entre dents, intermitent que conviada a les bísties a beure a l’abeuradopr del Pou Vell els horabaixes, entrefosc, al final de la jornada laboral.
Fa anys que ja no hi ha carros ni bísties, i encara més que l’abeurador del Pou Vell, transformat en recordança galmasiana, és sec. La imatge mental pertany a un altre món, alhora nostre i desaparegut.

Ben mirat, també el xiular, com a cosa habitual (element de presència, cançoner, toc d’atenció) és en declivi.

Del DCVB:

XIULET SIULET m. 
|| 1. So que es produeix xiulant; cast. silbo, silbido. Axí com al siulet de la serpent guarde’t que en lo monestir no t’enguan la lengua de la dona mal parlera, Canals Carta, c. 58. Un siulet convidava la bístia a beureGalmés Flor 20. Mossènyer… va fer un xiulet a l’obrer de sa parròquia, Rond. Eiv. 27.
|| 2. Instrument per a produir un so semblant al de qui xiula, mitjançant el pas d’aire que ve a pegar obliquament contra la vora aguda d’un orifici de sortida; cast. silbato, pito. Quax ballarugues, | chiulets, juguetes, Spill 13594.
|| 3. Membre viril (Tortosa, Men.).
|| 4. Tavella tendra de fava quan tot just comença a sortir després de la florida (Empordà, Sort, Ll., Valls).
|| 5. Peça que hi ha al capdavall de la pitera d’una camisa per a enganxar-la amb un trau al botó dels calçotets (Camp de Tarr.).
|| 6. Ànec de l’espècie Anas penelope (Mall., Men.); cast. ánade silbón. 
|| 7. Planta de l’espècie Silene cucubalus (La Selva). V. colissos.
Fon.: 
ʃiwɫέt (or.); ʧiwɫét, ʧuɫét (occ., val.); siwɫə́t (mall., Ciutadella); ʃiwɫέ̞t (Maó, Eiv.); siwɾét (alg.).
Intens.:
—a) Augm.: xiuletàs, siuletarro.—b) Dim.: xiuletet, siuletetxo, siuletel·lo, siuleteu, siuletó, xiuletiu.—c) Pejor.: xiuletot.
Etim.: 
derivat de xiular siular.

XIULAR SIULAR v. intr. o tr.: cast. silbar. 
|| 1. intr. Fer un so o una sèrie de sons musicals expel·lint amb força l’aire amb els llavis contrets o tibats, sense fer-hi intervenir els altres òrgans bucals per articular-los. Ne feré venir set quant ciularé, Febrer Inf. xxii, 104. Los dits enemichs… han vbertes les boques sues sobre vós, e han chiulat e cridat estrenyent les dents, Villena Vita Chr., c. 82.
|| 2. intr. Produir (un animal, instrument, conducte, etc.) un so semblant al que fa l’home quan xiula. Ha tant destorbat l’oyment que orelles li ciulen e li donen vous fantàstiques, Llull Cont. 241, 10. Sentien bramar los leons e chiular les serpents, Villena Vita Chr., c. 84. Qui s’hi ha trobat am tempestats de torb o amb el vent xiulant en fosca nit, Massó Croq. 17. Trontollaven les berlines, xiulaven les màquines, Pons Auca 241. L’alè li xiulava en la garganta, Ruyra Parada 76. Hom alça una barricada i en últim cas xiula un tret, Pla Rus. 36.
|| 3. tr. Entonar una melodia xiulant. No fasses s’astorat ni siulis sa marsellesa,Maura Aygof. 173. Ella picant de peus y xiulant ell una marxa, Pons Auca 326.
|| 4. tr. Cridar una persona o animal fent-li parar atenció amb un xiulet. «El gos, per molt que el xiulis, no vindrà».
|| 5. tr. Dirigir a algú mostres de desaprovació produint xiulets. Siular a algú, fer mofa de algú siulant: Quempiam exsibilare, vel explodere, Lacavalleria Gazoph. «Els actors ho han fet molt malament, i el públic els ha xiulat».
|| 6. intr. Esser una cosa excessivament intensa, fer-se sentir molt fort. «Els peus me xiulen»: es diu quan els peus estan molt enfredorits. «No vagis en aquesta botiga, que tenen un preus que xiulen» (=que són molt cars).
|| 7. tr. Fer saber sumàriament o secretament una cosa a algú. Amb axò ja estan siulats, Ignor. 48. Sa dona, xiulada ja de lo que passava a ca Na Mariquita, el rebé amb un posat no molt alegre, Rond. Eiv. 104. «No els enganaràs, no, a aquests dos: ja estan siulats» (=ja tenen notícia del que es projecta).
Loc.
—a) Siular les orelles a algú: arribar-li notícia del que diuen d’ell en absència seva. Diuen que si ens siula l’orella dreta, és senyal que algú parla bé de nosaltres; i si ens siula l’orella esquerra, indica que ens malfamen o parlen malament de nosaltres.—b) Escoltar una cosa xiulant: escoltar-la sense fer-ne cas.—c) ¿Que heu sentit siular?: es diu a algú per cridar-li l’atenció sobre una cosa que l’afecta directament, sobretot si el contradiu o posa en evidència (mall.).—d) Si no li ho dic cantant, li ho diré xiulant: es diu per indicar que es té la decisió de parlar clar, sense revolteries.
Refr.
—a) «Qui canta a la taula i xiula al llit, no té el seny complit».—b) «Ja pots xiular, si l’ase no vol beure»: vol dir que per molt que manem o recomanem de fer quelcom, no serem escoltats si el qui ho ha de fer no en té intenció.—c) «Xiula-li, que té agonia»: significa que és inútil encoratjar una persona que no vol fer allò que li recomanen que faci (val.).—d) «Més viu el qui piula que el qui xiula»; «Més prest mor el qui xiula que el qui piula»: significa que sovint viuen més temps les persones delicades que les més vigoroses.
Fon.: 
ʃiwɫá (pir-or., or., men., eiv.); ʧiwɫá (occ.); siwɫá (mall., men.); ʧuɫá (Organyà, Tamarit de la L., Maella, Tortosa, Maestrat); ʧuɫáɾ (Cast., Val.).
Etim.: 
del llatí sībĭlāre, mat. sign.

(Imatge de Google)

Un comentari a “Mots perduts: xiulet, siulet

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada