Deia Rafel Ferrer Massanet, en el seu llibre “Manacor, de la pedra a la paraula“, que: “els noms aguanten més que les pedres, perquè les pedres arriben a esmicolar-se mentre els noms perduren al llarg de la història (…); els noms, per a un poble, han arribat a esser l’única herència clara”. Tenc aquest libre, editat per la Caixa l’any 1980, i que compta amb unes magnífiques il·lustracions d’Andreu Llodrà Quetglas, però, a dir ver, feia molts anys que no l’obria. La cita l’he recuperada del llibre “Manacor viu”, de Sebastià Sansó, editat l’any passat i que es presentarà a Sant Llorenç el vinent 29 de març, a l’Espai36. En aquest llibre, en Sebastià dedica un bon nombre de pàgines a Sant Llorenç, ja que el nostre poble i el seu han compartit la mateixa història durant gairebé set segles, fins el 1892, en que optaren per a què cadascú prengués pel seu vent; si us interessa el nostre passat, us el recoman.
Com que m’han encarregat dir-ne dues paraules el dia de la presentació, me l’he llegit i d’aquesta lectura m’ha passat pel cap la idea de publicar a Card.cat una sèrie d’articles sota la capçalera “Això era… i no és”, que tractaran, tal com suggereix el títol, de cases, locals comercials, negocis, persones… que habitaren els carrers i places més antics de Sant Llorenç i que avui ja han desaparegut, com si, passejant pel nostre poble, compareguessin de bell nou davant nosaltres. Es tractaria, per tant, de fer un esforç per a què aquesta petita part del nostre municipi no desaparegui del tot, sinó que, quan observem amb deteniment un indret qualsevol, sapiguem que, temps enrere, hi va habitar qualcú que va tenir la seva importància dins la nostra col·lectivitat.
Per envestir aquesta tasca he comptat –esper que en el futur s’hi afeigeixi més gent– amb la inestimable col·laboració de Miquel Pont Riera, “des Forn”, un home de 94 anys amb una memòria prodigiosa, que m’ha acompanyat pels carrers i m’ha contat el que recordava de cada casa, sempre que estàs oberta al públic. Des d’aquí li vull donar les gràcies per la seva disponibilitat.
Abans de començar, segons els Estims de 1685, el nostre poble estava format per cinc carrers: el Major, el del Pou Vell, el Carrerillo, més o manco paral·lels, que es comunicaven amb dos més per la banda central: el de la Fosca (avui Santa Maria de Bellver) i el de les Parres (avui Sant Llorenç), que només arribava al carrer des Pou. Al seu encreuament amb el carrer Major (davant el bar Olímpic) hi havia els Quatre cantons, que posteriorment la gent conegué com la Plaça Vella. Segles més tard, el carrer Major es va dividir, de manera que una part començava a l’esmentada Plaça Vella i en esser davant l’actual estanc, girava cap a la dreta fins el Carrerillo, amb el qual s’ajuntava; o sigui, que continuava pel que avui s’anomena Basílica de Son Peretó. L’altra part, pujava la costa, continuava pel que avui s’anomena carrer de l’Església (la plaça encara no existia, per tal com el carrer de la Mar no estava obert) i pel de s’Abeurador, fins acabar a la plaça del Pou Vell. Per entendre’ns, el nucli primitiu del Sant Llorenç feia poc més o manco un vuit i seguia el mateix itinerari de la tradicional processó del Dijous Sant.
En el pròxim article començarem per l’actual carrer Major.