A l’altra banda del carrer Major, en el número 2, hi havia la botiga que portaven Mateu Domenge i la seva dona, Joana Adrover, des de començaments dels anys cinquanta fins que es jubilaren. Aquesta botiga era coneguda com “ca s’Escolà”, perquè l’amo en Mateu va esser l’escolar major de l’església llorencina durant 20 anys, des del 1954 fins el 1974. Durant aquest temps, va esser la mà dreta dels rectors Melcion Llull i Llorenç Perelló i va deixar el càrrec quan Joan Rosselló va prendre possessió, tot i que continuà col·laborant amb la parròquia, tocant les campanes i custodiant les claus de l’església[1]. Abans d’ell, l’escolà major havia estat l’amo de Son Foradat, que tenia una fusteria al carrer Nou.

A la casa següent, que havia pertangut a la mateixa família, hi va haver la fonda de Can Corme –que era així com els llorencins pronunciaven Cosme–. Probablement va esser el primer local del municipi dedicat a l’hostaleria, ja que disposava de dues habitacions que llogaven als externs que necessitaven romandre en el poble. No solien servir menjar, però els diumenges feien variats, que arribaren a esser dels més sol·licitats, tant a la sortida de missa com pels que l’horabaixa participaven en el passeig.

El passeig era un costum que consistia en passejar successivament de dalt a baix del carrer Major, des de la plaça fins l’estanc. Abans s’havia fet per la carretera de Son Servera, però quan començaren a passar-hi massa cotxes es va traslladar al carrer Major, que es tancava al trànsit rodat. Hi solien participar, els diumenges a entrada de fosca, els adolescents d’amdós sexes que es començaven a ensumar i les parelles que festejaven, encara que també hi havia persones majors.

La casa següent va estar ocupada per la barberia de Can Solaies i a l’altra, en el número 8, hi havia el cafè de cas Coix, el propietari del qual era Joan Pomar, conegut com es Coix de Pocafarina, que també feia de sabater. El record amb un gaiato, una americana blanquinosa, un capell del mateix color i un bigotet prim, damunt el llavi superior, que li donava un aspecte elegant, tot i la seva coixera. En aquell casino, adesiara hi feien variétés, una paraula francesa que aquí pronunciàvem sense accents: varietes. Es tractava d’una espècie d’espectacle format per un guitarrista i una dona que cantava cançons picants, vestida d’una manera diguem-ne alegre i insinuant, tenint en compte que en els anys cinquanta mostrar un genoll ja es considerava perillós. Solien posar una pissarra a l’exterior del local anunciant el dia i l’hora en què començaria el xou i, naturalment, no hi deixaven entrar els al·lots.

Ben davant, on avui hi ha ca s’Escaleta, hi tenia la consulta don Miquel Nebot, que va esser el metge titular de Sant Llorenç des del 1912 fins la seva mort, el 1947, en què començà a exercir don Andreu Galmés. Don Miquel, juntament amb el rector Jaume Pasqual, varen tenir un paper molt destacat durant l’epidèmia de grip de 1918.

Dues cases més avall hi havia el casino de ca na Roma, que va esser la seu d’Esquerra Republicana fins que el partit el traslladà a Can Càndil –Càndid Jové–, on avui hi ha el Banc de Santander. Estava regit per la mare, na Catalina i les seves dues filles na Miquela i na Francesca.

Imatge: don Miquel Nebot, segons un dibuix de Josep Cortès

[1] Antònia Galmés, Flor de Card, febrer de 2012, p. 12