Això era… i no és (IV)

En el número 15 del carrer Major, avui propietat de Jaume Salas, hi havia la botiga de ca’l sastre Serrano, que també venia teixits. Quan se’n va anar a Cala Rajada, on posteriorment el seu fill construïria dos hotels (el Clumba i el Serrano), va passar a esser ca n’Anita, dedicada també a la confecció i venda de teixits.

A la següent, durant la República, hi tenia estada el casino de Can Tenjó i, quan el tancaren, abans de la Guerra, obriren el forn de Can Ramon, que més tard passaria al cap de cantó on encara ara està. El forn el va obrir en Miquel Pont, pare del Miquel Pont que em fa de guia en aquests articles, i li posaren aquest nom perquè el seu germà nomia Ramon. Quan el traslladaren al cap-de-cantó actual, en Pep Fuster “Xim” hi va posar una altra botiga de roba que portava amb la seva dona Àngela “Milorpa”. El fet que a cases confrontants hi hagués dues botigues dedicades a la venda de teles i teixits, va fer que en Pep “Xim” i en Serrano mantinguessin una dura competència que, en certs casos, va superar l’aspecte comercial. En Pep “Xim”, durant la dècada dels anys quaranta, va presidir el Cardassar i per tal de recollir fons va dirigir algunes sarsueles, cantades i interpretades per llorencins: “La tabernera del puerto”, “Doña Francisquita”, “El tio Pep se’n va a Muro”…

Al costat de Can Pep “Xim”, on avui és ca na “Sorrilla”, hi va estar ubicat un dels primers Ajuntaments del poble, el desembre de 1892, en una casa propietat de Joan Mora. Després va esser la posada de Pocafarina: l’amo deixava el carretó fermat a una baula i, mentres era a un dels casinos del carrer Major, el garriguer l’esperava vetlant la bístia. Més tard s’hi va obrir el casino de Can “Caron”.

Ben davant, al carrer de la Reina núm. 1, el 1893 s’hi va traslladar l’Ajuntament, que hi va estar fins el 1899, quan compraren una casa per construir-n’hi un de definitiu. Anys més tard, s’hi va obrir el casino de Can Tomeu Galmés, que fou el primer porter del Cardassar, on el club hi va tenir la seva primera seu. Posteriorment, portaren el casino en Pep “Confit” –que el tenia ple de fotografies d’en Samsó–, en Miquel “Xaret” –a qui pel fet de ser casiner li posaren de malnom d’en “Uisc”– i en Mateu “Parrino”, després del qual l’edifici va deixar d’esser públic per convertir-se en una casa particular.

Val a dir que el nom de carrer de la Reina feia referència a Isabel II –mare d’Alfons XII i padrina d’Alfons XIII–, que va morir el 1904. Quan va entrar la República, el 1931, li canviaren definitivament el nom i el traçat, que passà a esser carrer Major i l’estructuraren tal com el coneixem avui en dia.

Al seu, costat, com s’ha dit, en Miquel Pont va comprar una casa a un home que li deien s’Hostaler, encara que no tengués cap hostal que justificàs el malnom, la va esbucar i hi va construir l’actual forn. A la banda que donava al carrer de la Fermesa, ran de l’actual pizzeria, hi havia unes païsses on respostava la diligència que anava a Artà.

La imatge és de Josep Fuster, “Xim”, segons un dibuix de Josep Cortès

Un comentari a “Això era… i no és (IV)

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada