Això era… i no és (V)

A la darrera casa d’aquest tram de carrer hi havia un casino que abans de la República van portar en Llorenç “Pistola” i na Bet “Busca”, els meus padrins materns. Després el va dur Miquel Riera Parera “Cucaiada”, que fou afusellat pels franquistes l’11 de maig de 1937; l’edifici era propietat del seu cunyat Càndid Jover, del qual rebia el nom de Can Càndil i fou la seu d’Esquerra Republicana, partit al qual tots dos hi estaven afiliats. Al primer pis, durant els anys posteriors a la Guerra, la Falange hi va tenir un magatzem, on hi guardava mobles, quadres i diversos símbols del partit. Darrere en “Cucaiada” el va dur en Miquel “Madona”, que estava casat amb na Francesca “Mena”, per la qual cosa la gent el coneixia com ca na Mena. Avui hi té una oficina el banc de Santander.

Durant molts anys ca na Mena va esser el casino més popular del poble, entre d’altres motius perquè també fou la seu del Cardassar. A la façana, penjaven una pissarra anunciant el partit del diumenge vinent, dibuixada amb molta traça per en Montserrat “Mena”, que emprava guixos de colors. Els afeccionats al futbol hi anaven per sebre els resultats dels partits de Primera Divisió, que els casiners anotaven en un gran taulell d’anuncis. A la part inferior hi havia un filera de claus-ganxos on penjaven els escuts de cada equip, col·locats segons la classificació a la lliga. Segons en Miquel “des Forn”, adesiara també hi feien varietes i a principis dels anys setanta record que hi solia haver algunes taules on jugaven a escacs.

Cada setmana, en Paco “Argenter” hi tenia una taula reservada, entrant, a mà dreta. Era un joier ambulant de Manacor –la seva joieria estava a sa Bassa– que venia cada dimecres a comprar i vendre or. Per tal que les dones sabessin que hi era, treia una cadira al carrer, la tapava amb un petit domàs vermell i damunt hi col·locava el caixó de les joies[1].

Al cap-de-cantó oposat hi havia el casino de Cas Pinxo, regentat per Joan Caldentey Jaume. Durant la repressió va tenir un paper molt destacat, ja que, després de clausurar Can Càndil, molts republicans hi anaven a escoltar les emissions de Ràdio Barcelona, el que va suposar la detenció de 39 llorencins, tres dels quals varen esser assassinats sense juidici; la resta foren empresonats. Quan Cas Pinxo es va traslladar a l’altra banda del carrer Major, un poc més avall, el casiner va esser en Salvador. Més tard hi posaren una botiga de “Tot a 100 pessetes”.

Tancant el darrer cap-de-cantó de la plaça hi havia ca “s’Estrella”, una botiga de venda de teixits i espardenyes que portaven n’Aina “Estrella” i les seves filles Àngela i Maria. A darreries dels anys seixanta, en Joan “Moreno” la va comprar i hi va construir l’edifici actual, on hi ha el bar Olímpic, que aleshores portava en Tomeu “Xaret”. En el pis, on avui hi ha “Sa Verga”, hi havia una gran sala on s’hi reunien els joves i fou precisament aquí on es va començar a parlar de la fundació del Club Card, l’any 1971.

Al seu costat, on ara hi ha un restaurant, com s’ha dit, s’hi va traslladar Cas Pinxo, que comptava, a més del casino, amb una barberia, que duia en Nadal, el pare del cuiner Tomeu Caldentey, que després convertí en una botiga de teixits; també es dedicava a dibuixar ornaments d’adreços, llençols, cobrellits… i tots casta de parament per a la llar, que després del brodadores acabaven amb les màquines de cosir. El seu germà Toni, entre 1978 i 1985 va esser directiu del Mallorca, ocupant els càrrecs de vice-president i gerent.

Imatge: en Paco “Argenter”, segons un dibuix de Josep Cortès

[1] Guillem Pont, Gent de la nostra gent, Sant Llorenç, 1995; p. 64

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.