Aquest mes d’abril fa quaranta anys que se celebraren les primeres eleccions municipals després de la dictadura franquista, que les havia eliminat del panorama polític durant gairebé 43 anys. En aquells anys foscs, els batles eren nomenats pels governadors i eren ells els qui triaven els regidors, que sovint sorgien de les pròpies amistats o dels grups de pressió que aleshores hi pogués haver en el poble, encara que la Llei de Bases de Règim Local de 1945 assenyalàs que havien de sorgir de tres grups: el terç familiar, format per caps de família, sempre homes; el terç sindical, agafat del Sindicat Vertical franquista, aleshores l’únic autoritzat; i el terç d’entitats, format per homes provinents d’entitats econòmiques, culturals i professionals del municipi. El batle havia de sotmetre aquests nomenaments al governador, que normalment hi donava el seu vist-i-plau.
El darrer batle franquista va esser Miquel Vaquer “Fal·lera”, que posteriorment també havia d’ocupar aquest càrrec entre 1991 i 1995 baix les sigles de la Unió dels Independents de Mallorca (UIM), en comptar amb el recolzament del GISC, el CDS i el PSOE. Quan el governador el va nomenar, el juny de 1970, hi havia dos candidats: ell, que estava recolzat per la puixant indústria turística; i en Bartomeu Brunet “Busco”, que estava recomanat per en Bover, un antiquari de Manacor ben relacionat amb Carmen Polo, l’esposa del dictador; es veu que el governador va considerar que convenia més tenir-ho bé amb els hotelers que amb el cap de l’Estat, que aleshores ja era vell i estava malalt.
L’abril de 1979 se celebraren, idò, les primeres eleccions municipals, a les quals s’enfrontaren dues visions oposades: la que pretenia obrir un nou camí però sense rompre abruptament amb el passat, representada per la Unió del Centre Democràtic (UCD) i encapçalada per Bartomeu Pont “Carbó”, que era regidor de l’Ajuntament des del 1953, quan Tomàs Rosselló fou nomenat batle; i la que cercava un canvi radical de persones i maneres d’actuar, en la qual s’inclourien les candidatures del Grup Independent de Sant Llorenç (GISLL), amb Mateu Girart “Moll” de cap de llista, la del PSOE, amb Ignasi Umbert de capdavanter i la del Grup Independent de Son Carrió (GISC), que ja dirigia l’actual batle, Mateu Puigròs.
Miquel Vaquer veia que ho tendria molt difícil per revalidar la batlia, ja que estava enemistat amb tres dels grups que es presentaven: amb en Bartomeu Pont, perquè el 1974 havia fet costat a Josep Melià a les eleccions a Procuradors en Corts, que l’enfrontaren amb el candidat oficial Julio Barrado, a qui guanyà; amb el GISLL, perquè l’havia organitzat el grup de joves que dos anys abans havia recuperat l’edició de la revista Flor de Card, obertament oposada al franquisme i que havia estat expulsada del local social, situat a la segona planta de l’Ajuntament; i amb el PSOE per raons lògiques, ja que un batle franquista no podria comptar mai amb els vots dels socialistes. Per això va intentar que tots els grups s’ajuntassin en un de sol, encapçalat per ell mateix i amb persones de les quatre candidatures, una proposta que ningú va acceptar. Els quatre, de comú acord, però, organitzaren una subtil jugada política que els va sortir bé: acceptaren mantenir algunes reunions amb Miquel Vaquer per fer-li creure que estudiarien la possibilitat de tirar envant amb la seva oferta, i en el darrer moment, quan ja no tenia temps per organitzar una candidatura pròpia, li digueren que no l’acceptaven, ja que després de més de quaranta anys de dictadura, era el poble el que havia de triar la nova corporació i no es podia acceptar cap componenda que substituís la seva decisió.
Imatge: Miquel Vaquer, “Fal·lera”