Això era… i no és (VIII)

A la primera casa del carrer Santa Maria de Bellver (que, com s’ha esmentat, primer es va dir “de la Fosca”, més tard, “de la Fermesa” i després del cop d’estat, “Primo de Rivera”), a mà esquerra hi havia un portal que donava al casino de cas Pinxo, per on, encara que avui sembli estrany, hi entraven les dones, que s’asseien a un quartet que hi havia al fons, a mà dreta, separades dels homes. Aquest costum de què els casinos tenguessin un espai reservat per a les dones, estava bastant estès en el poble; també, que a l’església les dones s’asseiessin a l’esquerre i els homes a la dreta i tampoc no fa molts anys que, en els funerals, homes i dones passen per davant tots els parents del difunt, ja que abans només donaven el condol als del mateix sexe. Parlant de reservats, els casinos també solien tenir un quartet discret –però que tothom conexia– on es jugava a cartes, en els temps en què aquests jocs estaven prohibits.

A ca n’Antoni Riera Melis, el seu pare, en Rafel “Xaret” hi tenia un taller de bicicletes, que tancà quan va comprar una llicència de taxi. Dues cases més amunt, hi havia la botiga de Can “Ros”, dedicada la venda de queviures.

Al cap-de-cantó del Carrerillo, hi havia la ferreria de Can Toni “Xaret”, que es va especialitzar en estrènyer rodes de carro. Els dies que ho havia de fer, l’ajudaven altres ferrers i fusters; era una feina delicada i molt precisa, perquè s’havia de fer aviat i en calent i després calia refredar la roda fent-la rodar dins un bidó ple d’aigua. Hi solia haver una bona rotlada d’espectadors desenfeinats que s’ho miraven atentament.

Tornant un poc enrere, a l’altra banda del carrer, on avui hi ha la pizzeria hi va haver una farmàcia que quan tancà la de don Miquel Santandreu (que la tenia on avui hi ha el Centre de dia) va obrir un apotecari que nomia Toni i era natural de sa Pobla. Després, en Justo Pérez hi va estar entre 1971 i 1975, quan es va traslladar on és ara, al carrer de Sant Llorenç.

Al costat de la Banca March hi tenia una barberia en Joan “Perllonga”, que abans havia treballat de mosset a la que hi havia a Can Neula. Dues cases més amunt hi havia la fusteria de Can Nofre “Madona”; a l’aiguavés de davant, la seva dona, na Catalina, hi tenia una papereria.

Al cap-de-cantó on comença el carrer Nou, en Josep “Doro” va obrir una botiga d’electrodomèstics, la primera que hi va haver en el poble.

Encara que no sigui del mateix carrer, en el camí de Calicant hi havia un pou d’ús públic que es va construir el 1906, juntament amb el pont que hi ha abans del camp de futbol, inaugurat el juliol de 1956, l’any de la neu. Fa molts anys que ja no funciona.

Un poc més enllà –on avui hi ha la pistes de pàdel–, hi havia la teulera, la darrera que hi va haver en el poble, que l’Ajuntament va comprar l’any 2002 per ampliar l’oferta esportiva, que també havia de comptar amb una altra pista de tennis. Diuen que ara la faran.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada