Aquest mots van sortir a raig quan feia una mesada de la feta i han covat en silenci de llavors ençà.

Avui, un altre 9, els he rellegit i m’he adonat que pens exactament el mateix. Aquest cop, però, necessit dir-los en veu alta.

Xisca Grimalt

Avui l’esbart sobrevola i vigila

les terres molles, els bassals i les nafres.

Relleu curós, l’estornell, com la boira,

que vol servar i amagar la misèria.

Potser és l’hora d’arrencar les clucales

i amb justa trempa de foscor i claror

fitar els paratges amb ulls reposats,

el pit inflat i les soles ben netes.

Lluny de la llera a l’empar del turó

enmig dels llamps m’ignorà la riuada

que vall enllà sembrà mort i dolor,

botxí groller deixà llots, buidà cases.

Com suportar l’empenta de l’embat

que arrossegà cotxes, mobles i vides

si a la riba ja em pesa el salobre

quan m’ha ferit just l’esquitx de l’onada?