Mot gairebé perdut. En alguna de les accepcions ja no resulta útil. Ningú ja no fa escarades de segar amb la fals!.

Però en altres accepcions encara és un mot a recuperar. No sempre sabem trobar el camí més adient i els dubtes ens porten al no fer o, encara pitjor, al fer incorrecte (Accepció 3). I encara, adesiara, ens empatissam els dits (Accepció 2)

El DCVB mostra:

ENDIDALAR v. tr. 
|| 1. Posar didal; cast. endedalar. Canonets de canya amb què suara havíem endidalat els branquillons de l’arbret, Ruyra Parada 59.
|| 2. fig. Embrutar pels dits, de cosa líquida o pastosa (Mall., Men.); cast. pringar. 
|| 3. fig. Embarassar, posar en empatx, privar de decidir-se davant les dificultats (Mall., Men.); cast. atrampar. La madona… va quedar confusa y endidalada,Pons Llar 32.
Fon.: əndiðəlá (or., bal.).
Etim.: derivat de didal.

DIDAL m. 
I. || 1. Peça tubular de metall o d’altre material dur, a vegades tancada en un extrem per un casquet esfèric i generalment coberta per tot de clotets, dins la qual es fica el cap del dit que pitja l’agulla en cosir, per tal de protegir-lo contra la pressió dolorosa del cap de l’agulla; cast. dedal. Dos vells de cotó, dos de seda, un capell, una borsa, un didall [sic] e un scryet, doc. a. 1380 (BABL, vi, 471). Una capseta petita ab un didal per a cusir, doc. a. 1491 (arx. Cúria Fumada de Vic). Un aguller d’argent e hun didal d’argent, Inv. Eixarch. El vell…, la mà armada d’una agulla saquera i d’un didal de corona…, estava apedaçant-se unes calces, Ruyra Pinya, ii, 24.
|| 2. Peça de cuiro amb què els segadors es protegeixen el dit gros, i cadascun dels canonets de canya amb què es protegeixen els dits contra els talls de falç o corbella i contra les espines; cast. dedil. Dues sistelles y uns didals de segar,doc. a. 1565 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). La faus endaurada n’és | y’ls didals en són de plata, cançó pop. catalana (Milà Rom. 259). Segador, ta falç esmola, | pren les varques y’ls didals, Maura Aygof. 41. L’homo s’arromanga, se posa ‘s cuxals, es manegots y es didals de canya, pren sa faus y ja està acalat,Alcover Rond. i, 249.
|| 3. Bosseta de cuiro, de tela, etc., amb què s’embolica i protegeix un dit malalt; cast. dedal.
II. Objecte que s’assembla de figura a un didal de cosir.
|| 1. Senyal fet amb un didal a la pasta del pa, per fer-lo coneixedor. Lo pa dels forasters… haje de tenir senyal de un didal, doc. a. 1542 (Hist. Sóller, i, 351).
|| 2. Vas molt petit per a beure; cast. vasito. Per intensificar el sentit diminutiu s’usa sovint la forma didalet. Si només he begut un didalet, Vilanova Obres, iv,243. Un didalet de vi generós que li tornava l’escalfor, Girbal Pere Llarch, 332.
|| 3. Peça de terrissa, de forma troncocònica, parcialment buida i amb un apèndix lateral a la part superior i més ampla, que serveix de suport (tres per cada peça) als objectes que es col·loquen a coure dins el forn de ceràmica (Manises, ap. BSCC, xiv, 397).
|| 4. Ferro quadrat o quadrilong, travessat per un forat cilíndric, que serveix als ferrers per a fer les metxes o barrots de balcó, de baranes de terrat, etc. (Igualada, Tortosa).
|| 5. Els anells de cotó, estam, etc. que es treuen dels corrons peluquins de les màquines contínua i selfactina, on s’enrotllen inevitablement durant llur funcionament (Pons Ind. text.).
|| 6. Closca semiesfèrica de la gla; cast. cascabillo, capullo. A la manera d’una gla que brolla del seu didalet blanc, Ruyra Parada 44.
|| 7. Empelt que es fa introduint enrotllats en un forat de la soca o brancatge de l’arbre, 10 o 15 cms. de la pell d’una rama verda, tallats en rodó al seu extrem (Igualada, Manresa, ap. Griera Tr.).
|| 8. Didals: planta escrofulariàcia de l’espècie Digitalis purpurea: cast. dedalera.
Fon.: diðáɫ (pir-or., or., occ., val., bal., alg.).
Intens.:—a) Augm.: didalàs, didalarro, didalot, didalango.—b) Dim.: didalet, didaletxo, didaleu, didalí, didaliu, didaló, didalineu, didaloi, didalinoi, didalarrí, didalarrineu, didalarrinoi, didalonet, didalic.
Sinòn.: II. || 8, didals de la Mare de Déu, didalera.
Etim.: del llatí digĭtāle, mat. sign. || 1.

Proposta d’Antonia Galmés
Imatge: Google/didal/Enciclopèdia.cat