Reflexions postdebat

Ara en feim, ara no; ara aquest dia, ara aquest altre; ara en aquesta cadena, ara en aquesta altra; i al final, per rematar, no és que només se faci, sinó que se fa per partida doble, dos dies diferents i a dues cadenes igualment diferents. I valia la pena remenar tant la perdiu pel que es va veure ahir?

Què voleu que vos digui, jo com a organitzador de Card.cat de la Taula rodona municipal fa temps que estic preocupat per aconseguir fer un debat àgil, sense la rigidesa habitual dels polítics, més interessats a fer mítings electorals que debats així com toca, però vist el que vaig veure ahir no importa preocupar-me tant. Si els autèntics professionals, els experts d’aquest estat que se guanyen la vida fent això, no són capaços de fer un debat així com toca (no va poder ser més avorrit i preestablert) com ho ha d’aconseguir un “aficionat” com jo? La veritat, el debat realitzat a Televisión Española va deixar molt que desitjar, miam si avui vespre a Atresmedia la cosa millora. Per ara ho veig negre…

Però anem a analitzar la cita d’ahir. Hi va haver poques sorpreses: ja s’esperaven els dos blocs (el més dretà, format per Ciutadans i PP; i el més esquerrà, format per Podemos i Psoe ); el tema català; les ja clàssiques targetetes de Rivera… Si de cas destacaria les poques referències de Sánchez a Vox (pareixia que havia d’explotar més aquesta relació perillosa de la dreta) o el posat constitucionalista de Pablo Iglesias. A l’hora de saber qui va ser el guanyador del debat és difícil indicar-ho ja que és fàcil caure en subjectivismes. Si repassam la premsa, però, veurem que entre els diaris de tendència dretana va agradar més Rivera que Casado, el qual molts acusen d’inexpert. Pel que fa als diaris més d’esquerra, se destaca que Pedro Sánchez va sortit il·lès d’un vespre en el qual tenia molt per perdre i poc a guanyar (supòs que per això va posar tants d’emperons a fer el debat). Sobre el posat més moderat de Pablo Iglesias, he llegit un poc de tot.

De totes maneres de tot el debat jo destacaria dues escenes surrealistes, dignes de formar part del moviment de Breton, a pesar que en aquest cas formin part de la realitat i no de l’humor o el subconscient, la qual cosa ens fa veure com d’enfora estam d’arreglar aquests dos temes en particular:

  • El debat va girar en molts moments sobre el tema català. I què voleu que vos digui, sentir debatre sobre aquest tema sense haver-hi ni un sol partit català (almanco nacionalista) al plató va ser bastant ridícul. Sense els principals afectats a la discussió fa mal compondre res i debatre seriosament la qüestió.
  •    En el mateix sentit sentir xerrar quatre homonots dels problemes que han d’afrontar les dones també va ser bastant desolador. En ambdós casos pareixien curanderos de l’època medieval venent fórmules màgiques de coses que desconeixien.

 

 

4 pensaments a “Reflexions postdebat

  1. Una mica de molt i un molt de res. Res que no t’haguessin dit, amb un escenari estil Matrix ( el seguiment per part de la cadena pública anterior al debat semblava de Champion league) per a les actuacions sobreactuadas. Podrien haver-nos estalviat la pel·lícula.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.