Això era… i no és (XI)

La majoria de les famílies benestants del poble vivien en el carrer Major, però en el del Pou també n’hi havia algunes que ho eren: els Cladera, propietaris de Son Pontet i emparentats amb els de Sos Ferrers, que, segons Miquel Pont, vivien a la casa que avui habita Joana Domenge; don Domingo Femenies, també emparentat amb els propietaris del molí d’en Bou; i Gabriel Carrió, secretari de l’Ajuntament.

Mirant des de la banda del llevant, el primer edifici obert al públic que hi havia en el carrer del Pou era el molí d’en Ros, propietat de Gabriel Carrió, que durant molts anys va esser secretari de l’Ajuntament i és un dels tres Fills Il·lustres que té el municipi. Quan ja va deixar de funcionar com a molí, n’Antoni Llull, gendre seu i director de l’oficina de la Caixa en el poble, el va convertir en habitatge.

On avui hi ha la Unitat Sanitària, hi havia el “Pes dels porcs”, la construcció del qual s’acordà el juliol de 1924. Havia d’esser un escorxador, però desconec si mai s’hi mataren els porcs. Els pesava un zelador municipal, sota la vigilància del manescal. Allà començava la carretera vella de Son Servera, abans de construir l’actual.

El Pou Vell, tal com ho indica el seu nom, és el més antic del poble. La primera referència documental podria esser de l’agost de 1555, quan Gabriel Vives donà un tros de terra a l’església per construir-hi un pou. Molta gent anava a cercar-hi aigua i abeurar les bísties, quan la majoria de les cases no tenia pou ni cisterna. Era el punt de reunió de les pandilles de jovençans que protagonitzen la novel·la Flor de Card, de Salvador Galmés.

A mitjan carrer, a mà dreta, aferrada a Can “Pipes”, hi havia la botiga de queviures de ca n’Antonina “Busca”, mare d’en Nofre, que fou quefe de l’estació, i d’en Tomeu, que va esser batle de Sant Llorenç entre 1983 i 1987.

Ben davant hi tenia la sastreria el sastre Serrano, que quan va començar el turisme de masses va obrir dos hotels a Cala Rajada: el Clumba i el Serrano.

Passat el carrer Femenies, a mà esquerra, hi havia el selleter Serra, dedicat a fabricar ormeigs de pell per a les bísties. Segons Miquel Pont, després es va traslladar al carrer Major, partdavall el casino de Cas Coix.

Al següent cap-de-cantó, a mà dreta, davant el restaurant sa Guàtlera, al començament de la costa d’en Corem, hi havia una sabateria que jo coneixia com Can Rafel “Sabater”, encara que aquest era el nom del seu fill, de la meva edat; crec que a son pare li deien Toni. Al seu costat era Can Jaume “Figuera”, que durant molts anys fou el lloc on assajava la banda de música, a principis dels anys setanta.

A l’altra banda del carrer, un poc més avall, hi va traslladar la carnisseria en Francesc “Migollo”, quan va tancar la del carrer de Sant Llorenç.

Dues cases més avall del bar Can Neula hi tenia la ferreria en Joan “Castell” i, ben davant, en Tomeu “Gorrió” hi va muntar un taller de reparació de bicicletes.

Per acabar aquest carrer, al costat de la ferreria hi havia una gran cotxeria propietat d’en “Caron”, a la qual hi venia materials de construcció.

Imatges: El Pou Vell, a principis dels anys setanta, quan l’Ajuntament el convertí en cotxeria; el Pès dels porcs (Fotografies antigues de Sant Llorenç des Cardassar, facebook)

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada