Això era… i no és (XII)

La informació sobre aquest carrer m’ha estat facilitada per de Francesca “Recona”

Com ja s’ha esmentat abans, el carrer de la Mar es va obrir el setembre de 1905 i, segons exposa Jaume Salas en el “Llibre del Centenari”, es plantejaren dues possibilitats: construir unes grans escalonades per salvar el desnivell fins el carrer del Pou o deixar-lo tal com està avui en dia, amb la costa d’en Corem. Es decantaren per la segona opció per facilitar el pas dels carros i per donar una sortida directa des de la plaça cap al camí de Son Carrió.

El seu nom ha sofert diversos canvis al llarg dels anys. El primer que tengué va esser “de la Mar”, que el 1921 rebatiaren com “Rafel Blanes”, en reconeixement a la tasca d’aquell artanenc que havia estat l’impulsor de la línia de tren Manacor-Artà, inaugurada el març d’aquell mateix any; el 1931 el canviaren per “Manuel Azaña”, president de la II República; el 1936, després del reembarcament de Bayo, li tornaren posar “de la Mar”; el 1973, a rel de l’atemptat d’ETA que va acabar amb la vida del president del Govern, el canviaren per “Carrero Blanco”, que alguns opositors del règim anomenaven “carreró blanc”; finalment, el 1980 recuperà el seu nom popular, que encara ara conserva.

En aquest carrer, tot i només tenir 114 anys de vida, així mateix hi ha hagut molts establiments comercials i cases on s’hi desenvolupava algun ofici. El primer que trobam, baixant la costa d’en Corem, a mà esquerra, és un piset on la comare donya Elvira atenia les dones embarassades. Al cap-de-cantó de davant hi havia la sabateria d’en Rafel “Sabater”, que feia sabates a mida. On hi havia sa Guàtlera, hi tenia un taller la modista Joana “Meca”, una de les dones empresonades després de la Guerra; era l’esposa de Bernat “Carbó”, que fou afusellat.

Al mateix costat del carrer, un poc més avall, a ca na “Jana”, hi havia la ferreria de mestre Ramon Marquès i gairebé davant, la tenda d’electrodomèstics d’en Josep “Doro”, abans que la traslladàs al carrer de Santa Maria de Bellver. En aquesta tenda hi va haver el primer televisor del poble, que la gent mirava des del carrer quan retransmetien algun esdeveniment o programa important. Al seu costat hi va haver durant alguns anys la botiga de queviures de ca sa “Ferrera”, que també venia animals vius. A la casa següent hi havia la carnisseria de ca na “Joia”.

A mitjan illeta, a mà dreta, hi tenia la fusteria n’Antoni “Roca” i, un poc més avall, trobàvem la botiga de queviures d’en “Boquet”, que portava amb la seva dona Maria; quan la tancaren, el seu fill Guillem va posar un negoci de restauració a Cala Rajada. Al seu davant hi va haver una espècie de basar, Can “Pipado”, que venia un poc de tot, com molts altres del poble; record que els al·lots hi compràvem bolles, “pets” i pedres fogueres, que feien espires quan les llançàvem contra l’empedrat. A la casa següent, enfront del carrer de la Caritat, hi havia una altra botiga de queviures, la de sa “Manacorina”.

Una mica més avall, a la dreta, hi havia la botiga de na Bet “Cabrera” i al cap-de-cantó següent, la papereria de ca na “Monita”, que solia vendre els llibres de text de l’escola, i també hi tenia un poc de merceria.

Confrontant amb el passeig de les Brodadores, a mà dreta, hi havia el Taller Gran, que l’empresa de Joan Miró va obrir a la primera dècada del segle XX i que abans estava en el carrer Major. Segons Lourdes Melis, va tenir tres encarregades llorencines: la senyora Conxa, na Maria de Can Nadal i n’Antònia Llodrà. Va tancar definitivament el 1968.

Imatge: Un grup de brodadores llorencines, a la dècada del anys trenta, en el Taller Gran (Fotografies antigues de Sant Llorenç des Cardassar, facebook)

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada