RME – Essència

Posicionament.
M’agradarà encetar un nou camí de feina. Es un repte llargament covat, realment des que vaig llegir el programa de Lideratge, Transformació i Management (2000). Em va costar moltíssim entendre el seu contingut. El llenguatge era tan afinat que defugia radicalment del costum de les converses habituals en l’entorn laboral.

La família, l’entorn relacional, l’escola…amb el llenguatge indiquen patrons de conducta que després adaptam al nostre relat vital. Tots ens configuram una història personal farcida de paradoxes que orienta i justifica les nostres decisions.

I tot ho vestim amb el llenguatge, amb les paraules. Com deia L. Wittgenstein a principis del segle passat “els límits del meu llenguatge són els límits del meu món” -d’aquí la transcendència de la llengua amb la qual hem après a mirar i relacionar-nos-. Un llenguatge que serà més positiu o més negatiu, més crític o més superficial, més introvertit o més participatiu, més ric o més limitat… el nostre!.
En la redacció del relat, del nostre relat, a cada un dels mots hi enganxam un significat que no sempre i com anirem veient, en coneixement i mesura, correspondria. Segurament seria interessant i sa contemplar el propis mots des de certa la distància .

La primera intenció, i en contraposició a mots perduts era utilitzar el títol de “mots vitencs”. Vitenc, pel seu significat no venia gens malament fort, enèrgic, que te molta vitalitat o resistència-, però és derivat de vit i vit és membre viril de certs animals, fugint, així i de forma radical, de la intenció de la tasca.
Per això es va replantejar un canvi de mirada.

Serien disquisicions -recerca subtil i minuciosa sobre una qüestió– o encara millor i considerant tant la limitació dels coneixement filològics com la de les fonts, recreacionsacció i efecte de recrear o recrear-se; de crear de nou– a l’entorn de motsso articulat o conjunt de sons articulats que expressa una idea i es pren com a última unitat independent del discurs– en aquest cas una mica més adient que el concepte paraula -allò que és dit, facultat d’expressar mitjançant el llenguatge articulat-.

L’enfoc aniria tan sols orientat a determinats mots, els que ara i aquí en consideren cabdals o principals i encara més encertadament essencials, relatius a l’essència -el que constitueix la naturalesa pròpia d’una cosa- del nostre entorn relacional.

La finalitat, l’objectiu, de banda el divertiment que aporta el joc de la còmoda recerca en varis diccionaris és qüestionar-me i de rebot possibilitar que el lector es pugui qüestionar l’ús del vocabulari que totes les persones utilitzam per descriure el relat vital, ara que ja sabem la inexistència de realitat objectives al marge de les nostres interpretacions, ara que ja s’ha descobert i evidenciat que no existeix una “realitat externa” al nostre propi mirar, sinó que nosaltres en fem part i condicionam aquesta presumpta realitat externa.
Per això se’ns ocorre que quant més afinats siguin el mots de les interpretacions millor podrem entendre el nostre posicionament.
La proposta del RME –recreació de mots essencials- és, idò, enfocar l’essència del mots, per jugar de forma compartida i encaminada amb les paraules, al mot escollit en cada cas.

Entre guionets i cursiva, les definicions de diccionari, habitualment el DCVB, el Diec2 i l’Etimològic.

Essència
Relatiu a la naturalesa, a la qualitat fonamental, al que fa que alguna cosa sigui com és i no una altra cosa, aquesta és la qualitat que es vol destacar de cada un dels mots.
Prové del llatí essentia i és format pel verb esse, ser, i pels sufixes nt, agent i ia, qualitat.

Ni en el llenguatge ni en el fer habitual acostumam a ser gaire escrupolosos. Li pegam per aproximació: en diem simpatia a l’amabilitat, amor al desig de sexe, desengany a la sorpresa, comunicació a les rodes de premsa…
“Perdre la llet pasturant”, “donar voltes”, “anar per les bardisses”, “el bessó de la qüestió…”són expressions habituals que orienten sobre la tendència a oferir l’anecdotari personal en comptes d’enfocar la qüestió que es vol plantejar. Com si la imposició dels criteris de qui parla importàs més que no la clarificació del que es vol comunicar.

El nostres majors utilitzaven el mot essència (sensi) per anomenar el perfum, el que resta després del llarg procés de destil·lació de determinades plantes. El que conté la substància. El bessó de la qüestió. D’això es tracta, de destriar el gra de la palla, d’enfocar el que, en cada cas, pot resultar essencial.

Quan fem referència a les pròpies accions l’essència generalment ve determinada per les contundents preguntes per a què?, quina és la finalitat?. Aplicar les preguntes per trobar l’essència, adesiara m’ajuda tant a enfocar les intencions i orientar el camí com a relativitzar el processos.

Fonts: DCVB, DIEC2, DRE, dechile.net
Imatge: Floració de l’espígol. Planta que per extensió, quan es cultivava a Pocafarina devers els anys seixanta del segle passat, era també coneguda amb el nom “senci”.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada