Dues idees d’aquest cap de semana que m’han portat a la reflexió.
Una de Bel Zabala a Vilaweb, referida a la llengua:
Si cada dues setmanes es mor una llengua al món, vol dir que cada dues setmanes desapareix una manera d’entendre la realitat. No únicament un mecanisme de comunicació, sinó també una cultura, un sistema de pensament, de comprensió i coneixement. Una identitat. Una manera d’entendre la vida, els seus valors i relacions.
L’altra de n’Antoni Lluís Trobat a Arabalears, referit a la desfeta de Veus Progresistes:
Veníem de baix i ha estat una xamba que ho aconseguíssim. Ho sé. Però necessitàvem més estructures de país, més ateneus, més empreses, més cooperació. Necessitàvem que es pensés en globalitat, que algú es prengués la molèstia de pensar el relleu i passar la torxa. En general, no s’ha fet. Tot canvia de pressa i em fa l’efecte que hi ha, des del terrat sobiranista, qui s’ho mira pensant “Això no acaba d’anar amb mi”, o, pitjor, “Amb la mateixa fórmula que fa quaranta anys salvarem els mobles de la meva tribu”. I no. No hi ha Déu ni tribu que se salvi o que millori sense aturar-se a pensar. I, francament, fa massa que no es pensa i el col·lapse, perseguint-nos, podria ser a prop.
Imatge de Google