El síndrome del niu buit

Passem vint anys en dedicar-nos als nostres fills, a passar pena, compartim les seves alegries i les seves tristeses, els seus èxits i els seus fracassos. Els recolzem infinitament… Generant-nos moltíssima satisfacció com a pares. I després d’aquests anys tan intensos i dedicats al seu benestar i felicitat, decideixen fer el seu camí, independentment de nosaltres. Se’n van a estudiar a fora, van a viure amb la seva parella o simplement reclamen el seu espai i formen el seu “ca seva”.

Què ens passa quan els fills parteixen de casa?

El sentiment de soledat ressalta amb força en aquest canvi vital i, encara que l’anomenat síndrome del niu buit forma part d’un procés natural de la vida, és una condició psicològica a tenir en compte.

A més, sol aparèixer ansietat i una preocupació excessiva pel benestar del nostre fill. Menjarà bé? S’organitzarà adequadament per tenir temps de complir amb les seves feines? Serà capaç de cuidar-se si es posa malalt? Algunes vegades, sobretot en aquells pares que dedicaven tota la seva jornada als fills, el seu motor vital que era cuidar dels fills desapareix i es troben desemparats i sense propòsit de vida.

 

Quin lloc agafa la nostra parella?

L’estructura familiar es reajusta i el nostre centre d’atenció dins d’aquesta dinàmica passa d’estar als fills a orientar-se cap a la nostra parella i nosaltres mateixos.

Moltes vegades la nostra relació de parella ha entrat dins una rutina deguda a totes les obligacions a les que s’havien d’atendre tenint els fills a casa. Ara és una oportunitat per re-enamorar-se. Com es fa? Fent totes aquelles coses que no heu tingut temps de fer arrel la vinguda dels fills a la família: anar a sopar junts, fer un viatge romàntic, tenir petits detalls, fer aquella activitat de la que sempre hem xerrat. Aquest és un moment en que les parelles es retroben i re-aprenen a passar gust de compartir.

Consells per adaptar-me millor al niu buit

És cert que la partida de casa dels nostres fills pot representar una gran pèrdua dins la dinàmica familiar que ens fa patir. Però el que representa una pèrdua per nosaltres no és un final trist, al contrari. És una gran oportunitat i un nou començament per a que els nostres fills, les persones que més estimem al món, puguin descobrir-se, valer-se per ells mateixos, créixer i seguir madurant en unes meravelloses persones.

Des d’aquest punt de vista, anem a gaudir els recursos que tenim a mà per compensar aquesta falta que notem a casa.

  • El primer al que em refereixo és mantenir el contacte amb els nostres fills. Cridades telefòniques, missatges de WhatsApp… Treiem-li suc a la part bona de les noves tecnologies per estar connectats amb la vida dels nostres éssers estimats.
  • Compartiu els vostres sentiments i vivències amb altres persones del vostre voltant que estan passant per la mateixa situació. Amics, companys de feina… Són moltes les persones amb qui us podeu recolzar i rebre consells per que aquesta etapa sigui més lleugera.
  • Aprofita el temps lliure que ara tens per fer aquelles coses que abans no podies. Dedica’t al teu hobby, passa més temps de qualitat amb les amistats, monta aquell negoci en que sempre has somiat, participa a un voluntariat… Ara és el teu moment.

 

El síndrome del niu buit és moltes vegades dur i complicat, es junten moltes emocions i gestionar-les és tot un repte. Si aquests símptomes són lleus i desapareixen ràpidament, formen part d’un procés natural del cicle vital. Ara bé, quan aquestes sensacions no ens permeten adaptar-nos a la nova situació, s’esdevenen subjectes a l’atenció psicològica.

Aquesta adaptació vital és un repte, sí, però del que es pot passar gust de superar ja que involucra temps de qualitat per i amb un mateix. Vés a la seva recerca!

Mélanie Perpiñá del Campo
Psicòloga i terapeuta
Cita prèvia: 616 23 29 83

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada