Mots perduts: mon pare, ma mare, padrina jove…

I en la conversa de la taringa de mots que deixam perdre per invasió dels castellanismes, sorgiren els mots més íntims i familiats: papá, mama, padrino, madrina…que han desbancat els tradicionals mon pare, ma mare, padrí jove, padrina jove…

Una mirada parcial al DCVB:

1. MON(pl. mos),MAadj. possessiu usat només atributivament i anteposat al nom:
El meu; cast. mi. 
Fon.:
—a) Forma masculina: mun(pir-or., or., men., eiv.); mon(occ., val., mall.).—b) Forma femenina: mə (pir-or., or., bal.); ma (occ., val.). En la pronúncia dialectal, es diumu mareen lloc de ma mare (mall., men.), per analogia de la forma masculinamunde mon pare.
Ús literari i dialectal:
Mon ma, com els altres possessius ton ta son sa, eren usats normalment i amb freqüència en la literatura antiga i en la Renaixença; actualment s’usen poc en el llenguatge literari, substituïts amb preferència pels possessius el meu, la meva, el teu, etc. En el llenguatge parlat, l’ús de mon, ton son, és encara més restringit que en el llenguatge literari. Podem dir que han desaparegut completament de quasi tot el Principat, i sols es conserven seguits de certs noms de parentesc al País Valencià, a les Balears i a part de Catalunya occidental i meridional.

 

PADRÍ, -INAm. i f. 
|| 1. Persona que presenta un infant a les fonts baptismals i que adquireix l’obligació moral de protegir aquell infant i fer-li de pare o de mare si arriba a quedar orfe; cast. padrino, madrina. (Es diu també padrí padrina de fonts, per distingir-lo dels padrins de l’accepció 2, ipadrí padrina jove(Mall.) per distingir-lo del padrí de l’accepció 3).

Imatge de Google

Un comentari a “Mots perduts: mon pare, ma mare, padrina jove…

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada