El divendres dia 14 de juny, es va celebrar al Teatre Municipal de Manacor l’acte d’entrega del Reconeixement de Mèrits 2019 de l’Escola Municipal de Mallorquí de Manacor, al grup Els Anegats, «per la seva aportació a la difusió de la llengua catalana a través de la música»
Els Anegats reberen emocionats l’escultura de Llorenç Ginard, el símbol del Reconeixement de Mèrits. I ho van agrair de la manera en què millor ho saben fer, utilitzant la música i la paraula. La batlessa en funcions de Manacor, Catalina Riera, va destacar durant el seu discurs que “la cultura i la creació són un dels principals símbols del nostre poble i Manacor és una ciutat de cultura”. Nombrosos ciutadans assistiren a l’acta de reconeixement, en el qual hi assistiren els membres de la corporació municipal, i amics i familiars del homenatjats.
A l’acte de Reconeixement de Mèrits també hi va participar el glosador Mateu Xurí, que va compartir l’escenari amb els Anegats. Pep Àlvarez, el guitarrista José Juan, el baixista Paco González i el teclista Robin Alba van agrair l’homenatge que suposa rebre la distinció per part de l’Escola Municipal de Mallorquí, i heu van agrair a més, amb la seva música.
El padrí de l’acta va ser el músic Pep Alba, tot seguit us oferim integre el seu discurs.

ANEGATS
Bon vespre a totes i a tots,
Bé, segurament hauria d’haver començat amb sa coneguda salutació que diu senyora batlessa, senyores regidores i senyors regidors, senyora presidenta, digníssimes autoritats, alumnes, amics i amigues, senyores i senyors… Segurament hauria d’haver començat així.
Quan ANEGATS me demanaren per fer de padrí en es Reconeixement de Mèrits 2019 que els atorgava s’Escola Municipal de Mallorquí de Manacor me vaig sentir molt honrat i a sa vegada puc assegurar-vos que m’envaïren un bon grapat de pensaments. Vaig pensar… “a veure si som jo sa persona adequada per apadrinar ANEGATS?”. Però va ser un dubte de només uns segons, perquè si es ANEGATS pensen que som sa persona indicada… idò és que la som!
I mirau per on a sa meva edat, i després de molts d’anys de no tenir néts, me trob que som padrí per partida doble: d’una preciositat que ara té quasi dos anys –Clara!!!- i d’uns bergantells –un poc més majors, això sí- a qui jo també estim moltíssim.
Ha estat per mi una sorpresa es fet que una entitat amb sa tradició i categoria com és s’Escola Municipal de Mallorquí faci es seu Reconeixement a un grup de rock; bé és veritat que sa música -i sa seva respectiva lletra- ja havien sonat en anteriors Reconeixements. Com per exemple, i entre molts d’altres, a s’amic Toni Parera i en es des meu germà musical, en Tomeu Matamalas. Però mai es Reconeixement no havia anat a parar a un grup de rock. Benvinguda sia una decisió tan valenta, merescuda i a sa vegada tan encertada.
Cal dir que coses com sa que estic fent ara mateix me fan estar un poc temorenc, perquè sé que moltes i molts –aquí presents- estau contagiats des virus de ses lletres i empeltats de lletraferits; jo, per si de cas, procuraré ser jo, evitant ses floritures oratòries que tanmateix me posarien en evidència. Bon lloc aquí per donar ses gràcies a Jaume Perelló per sa seva ajuda, correccions i suggeriments.
Molts des alumnes a qui he tengut es plaer de donar classes, entre ells ANEGATS, me diuen Maestro o Mestre, no sé si per allò de il Maestro o simplement mestre com deim aquí a ses persones majors, és a dir, es vells com jo. O per ventura per allò de Música Maestro,
Molts des exalumnes han destacat extraordinàriament com a notables cantants, guitarristes, pianistes, compositors, cantautors, pedagogs i moltes, moltes coses més.
Però sens dubte ANEGATS tenen un lloc destacat dins aquest enfiloi d’estimades i d’estimats, i en molts casos com es d’avui… es mestre ha esdevengut alumne!
S’altre dia, en es començament d’una pel·lícula, vaig llegir: “Història basada –gairebé– en fets reals”. Idò aquesta serà, gairebé, sa història d’ANEGATS que vos contaré.
Es nom des grup ANEGATS ha passat a formar part de sa seva llegenda.
En José Juan diu: “Vàrem tenir nom abans que no cançons i tots
deien sovint estam anegats en es consumisme, s’illa està anegada, anegats de deutes, anegats de polítics… Així va sortir gairebé es nom ANEGATS!”
De com va néixer es grup ells ho han contat en moltes ocasions: un grup adolescent, d’institut, una colla d’amics de 15 o 16 anys, a qui els pegà sa curolla de tocar, amb sa idea de passar-s’ho bé!
Es podria dir que en José Juan i en Pep Álvarez engrescaren en Joan Sard per tocar es baix; en Joan Massanet, sa guitarra; i en Jaume Mayol, sa bateria. I ells mateixos conten que en Joan Sard no tenia pasta per comprar un baix i entre tots li varen posar –era sa manera que es grup fos realment sa colla, sa pandilla.
Amb aquesta formació sa primera fita va ser un concert que feren a s’institut Mossèn Alcover. Més o manco d’aquesta època comença es privilegi de sa meva, de sa nostra amistat.
Aquesta primera etapa juvenil es va interrompre durant 4 o 5 anys per mor des estudis de ses carreres professionals. Així i tot en José Juan i en Pep Álvarez no perderen mai es contacte musical i sovint intercanviaven cançons. A sa tornada de Barcelona -bé, un poc abans- els vengué sa idea de fer una maqueta per regalar a tots es amics i per tenir-ne un record.
I aquí entrà en escena -perdonau que ho digui així- EL TERCER HOMBRE, en Paco González, a qui convidaren a tocar es baix a sa futura maqueta. En Paco amb poc temps va esdevenir una peça fonamental d’ANEGATS. Per a sa maqueta tenien només 6 temes que gravaren a can Dany Ambrojo i després anaren a veure en Miquel Àngel Sancho (en més d’una ocasió) de PRODUCCIONS BLAU, que finalment els digué: “afegiu un parell de cançons més i en tornarem a parlar…”. BLAU, de llavors ençà, ha editat tota sa seva discografia.
Sa maqueta esdevengué ILLENC, es seu primer CD que tengué una notable repercussió i que els va proporcionar nombroses actuacions.
Eren en José Juan, en Pep Álvarez, en Paco González, en Jaume Mayol, i poc després en Tolo Morey. Ja tenien ben clar que cantaven en català i a ses entrevistes sovint els demanaven per què cantaven en català. I sa resposta era: “ses cançons mos surten en català, cantar és una manera de
xerrar, però amb música sa llengua és un instrument més a s’hora de compondre”. No ho podien dir més clar!
Sa gran bellesa de sa nostra llengua estimada, tan rica i variada, ha fet possible que ANEGATS hagin estat capaços d’emprar es mallorquí quotidià i posar-lo en solfa. Ells son grans cercadors de paraules i sonoritats, i han aconseguit introduir-les de sa manera més senzilla, poètica i engrescadora en es textos de ses seves cançons.
Ja des d’un principi vaig trobar extraordinària sa manera com manlleven paraules o dites des nostre cançoner popular: “tirurí-qüec-qüec” o “toma-la-nita-nita” d’una tonada molt popular a Son Servera; “avui va de bo” o “ara va de bo”, coneguda pertot arreu… I estrofes enginyoses com “Sor Tomasseta ja va en bikini”, “Na Catalina de Plaça ja no ven es pa”, “En Joan Petit ha tornat gran”; i ja més serioses com “la Balanguera té reuma però encara fila i filarà per molts d’anys”.
ANEGATS s’han anat superant tant en lletra com en música i han inclòs temes de denúncia, reivindicatius, d’identitat, de compromís, de defensa des nostro patrimoni, de tradició, d’amistat, d’amor, etc. Han afrontat tots es temes amb valentia, honestedat i sensibilitat. Ses seves lletres són precioses i plenes de poesia, i allò que és molt important és que es seus seguidors les canten des de sa primera a sa darrera paraula. Pensem que es seus concerts convoquen moltes vegades milers de persones. És
realment impressionant trobar-se dins es públic i viure-ho. Fan sentir que sa nostra llengua és viva i ben viva!
En es concerts, just davant s’escenari d’ANEGATS, se situen es seguidors més bulliciosos, es que canten més fort, cridan, boten i irradien més energia. També sempre a primera fila no fallen mai es bons amics de sa Pobla, òbviament també es serverins i manacorins i llorencins –BÉ i DE TOT MALLORCA- i sa gent més jove… Bé, just davant es més joves i jo!
En més d’una ocasió ANEGATS m’han fet empegueir quan me mencionen i assenyalant-me diuen: “si avui estam aquí ho devem a una persona, a en Pep Alba, gràcies Maestro!”.
Un punt d’inflexió, que jo com a músic trob importantíssim, és es canvi fet gradualment d’elements dins sa banda i vos puc assegurar que difícilment se pot superar s’actual grup. A davant, es TRIUMVIRAT o SES TRES RELÍQUIES: en Paco González amb so baix, clavat i sempre en es punt amb un so i un estil redó i inigualable; en José Juan, que cada vegada –no se com ho fa- se supera a ell mateix amb sa guitarra; i en Pep Álvarez, que ha nascut per ser Front man i exerceix com a tal i es deixa bocinets de sa seva vida a cada concert. Els complementen amb una força increïble tres músics que se deixen sa pell a cada nota que fan: n’Esteve Huguet a sa guitarra, amb sos seus solos impressionants; n’Àngel Rios a sa bateria, tot contundència i finesa; i en Robin Alba a ses
veus i en es teclats, pletòric de destresa i d’imaginació. I a més se’ls afegeix s’extraordinari temperament de n’Ali Domínguez amb so violí.
Bé, veig que no seré capaç de fer repàs de tota sa seva llarga trajectòria. M’he deixat molts de noms des qui han col·laborat amb ells i he fet amb tota seguretat més d’una errada, per la qual cosa me vull disculpar. Per ventura aquesta història ha estat gairebé… massa gairebé!
Abans d’acabar, però, vull destacar tres moments, tres concerts, tres directes, tres CDs que per mi mereixen un punt i a part:
– Es primer moment és sa gravació en directe en ES GREMI, realitzada per en Rafa Rigo i es seu equip, des CD BROU. Un directe és sempre compromès si endemés queda gravat, és tot un acte de valentia!
Es seguidors presents ho entengueren de tot d’una i s’entregaren des primer moment, i es resultat va ser un CD calent, molt calent i ple d’energia, i així quedarà per a sa història!
– Es segon moment és es retorn des grup a Lloseta després d’un descans voluntari de quatre anys. Ses entrades se varen vendre en menys de vint-i-quatre hores i varen haver de repetir dia. Me meravellà es públic, que va respondre cantant i animant tal com ho havien fet sempre, i això que havien passat quatre anys! Per cert que s’artista convidat va ser es nostro estimat glosador en Mateu Xurí, que mos va encisar a tots amb so seu glosat.
– I es tercer moment culminant va ser sa presentació d’EL FIL D’ARIADNA a l’església Nova de Son Servera, en un concert simfònic amb arranjaments i direcció inigualable d’en Miquel Brunet davant una orquestra de devuit músics, entre ells n’Ali Domínguez i s’afegitó d’en Dany Magaña a sa guitarra i òbviament es grup. S’univers iconogràfic de n’Amparo Sard, es so d’en Rafa Rigo i es llums de n’Álex Cooper conferiren a l’església Nova de Son Servera una aura màgica, diria que mai no vista a tot Mallorca. Un espectacle impressionant!
En un moment des concert en Pep Álvarez començà a xerrar des maestro i sense cap mena d’assaig ja me teniu compartint escenari i cantant sa cançó CADA NIT amb ells.
Sort que havia sentit campanes i que dins es grup tenia en Robin infiltrat, perquè si no…
HA ESTAT ES REGAL MUSICAL MÉS ESTIMAT QUE MAI NO SE M’HA FET A SA VIDA!
I ara amb so vostro permís i ja per acabar, m’agradaria fer una pregunta: “Hi ha ANEGATS dins es públic Siiiiiii Amem si és vera! MOS ANEGAM SÍ O NO? Siiiiiiii MOS ANEGAM SÍ O NO?” Siiiiiiiii
Estimats Mestres ANEGATS, teniu en mi es més fervent Alumne!
Moltes Gràcies

Fotos: Joan Servera “Imatges”