RME – Negociar

En un principi havia pensat titular el post Comprar/vendre, però després de donar-hi dues voltes vaig optar per Negociar com a acció prèvia a tot intercanvi.

Aparentment ho tenim molt clar. Necessitam arròs, anam a la botiga, miram el preu i si ens convé el compram. El mateix passa a l’hora de vendre, collim les garroves, les portam al magatzem, ens diuen que van a tant, si ens convenç les deixam i després cobram. Les dues accions corresponen a la primera de les accepció del mots que mostra el DCVB de comprar i vendre: “Adquirir alguna cosa a canvi d’una suma convinguda” i Transferir a canvi d’una quantitat de diners” respectivament.

Si volem anar una mica més enllà…¿com combinen els mots comprar, vendre, negociar amb el concepte de totalitat?, aquell que assenyala que cada un de nosaltres fa part d’un tot; i que qualsevol acció, sigui la que sigui, comporta un cost. Cost, que potser econòmic, però també d’energia, de temps, emocional…

I encara més, ¿com podem lligar els mots assenyalats amb el demanar/oferir/acordar de tota acció relacional?

Si llegim totes les altres accepcions, el mateix diccionari pot mostrar camí:

Comprar també és “Fer-se seu (algú o alguna cosa) per un preu, un sacrifici, etc.”. I vendre també és “Renunciar a una cosa, sacrificar-la per un interès material” o “Renunciar (a un dret), sacrificar (un bé d’ordre moral), acordar o cedir (una cosa), per un interès material”.

Des d’aquesta perspectiva una mica més profunda la vida seria un joc continu d’oferir i demanar, de comprar i vendre on a més d’aspectes de benestar material n’hi poden intervenir altres de benestar d’emocional o de simple afecció o rebuig.

Si a tot això s’hi empelta la màxima biològica de Maturana “Ningú no fa res per ningú sinó perquè vol conservar alguna cosa”(benestar, relació familiar, compromís, comoditat…), llavors tendrem bona part de les peces del joc de la negociació continua.

Negociar sembla que ve del llatí negotiari, ajustar el valor d’alguna cosa, ocupar-se en negocis, tractar un tema amb altres.

Quan un infant plora, quan el moix meula, estan negociant. L’intercanvi de cromos o de sous deriva sempre d’una negociació.

Totes i cada una de les decisions que pren una persona que dirigeix un ajuntament, una regidoria, una associació, el membre d’una família o d’una comunitat és fruit d’una negociació que pot fer amb altres o amb si mateix.

Tot es compra i tot es ven. Tot té un determinat cost que algú haurà de pagar. No hi ha neutralitat possible.

En el fons es tracta de ponderar que n’estic disposat a pagar per conservar la meva imatge, el meu ego, les meves comoditats o alguna altra cosa nova que pugui desitjar. O per a quin preu o altra avantatge estaria disposat a vendre la meva coherència, alguna de les meves creences o qualsevol altra presumpta pertinença.

Resulta obvi el guany que pot representar la concessió d’un favor derivat de clientelisme polític, amistança, simpaties o fílies. Però s’hauria de considerar que rere la graciosa concessió que afavoreix una determinada persona, sempre n’hi ha una altra que hi perd; sigui lloc temporal de feina, asfaltatge de camí o qualsevol altra cosa.

Prendre’n consciència no resulta fàcil. I encara més difícil resulta l’aplicació del que se’n deriva.

Al meu entendre, tan sols hi ha una sortida lògica i ètica a la contínua negociació de la cosa pública: transparència, concursos oberts i, fonamentalment, comunicació.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada