Gràcies!

Tenim per suposat que els pares han de cuidar dels nins; la naturalesa obliga. Però aquesta feina, com totes, es pot fer curosament, passionalment… o senzillament fer-la per fer, per obligació que diríem. I només quan ets més gran i, sobretot si tens fills, te n’adones dels sacrificis que han fet els teus pares per tu i pots analitzar amb la maduresa ja necessària què varen fer bé els teus pares i què no, per després seguir aplicant-ho als teus infants o, al contrari, canviar-ne alguns detalls que tu preferires no transmetre als teus descendents.

En aquest sentit jo he de reconèixer que he estat un sortat. Si bé els meus pares van cometre algun error i algunes coses segurament jo les hagués fet d’una altra manera (només faltaria, són humans i en una feina tan complexa com l’educació és impossible no entrebancar-se), vull fer públic el meu agraïment per l’educació que em van donar. Estic en una edat i en una situació (pare de família) que em permet  tornar la vista enrere i admirar la seva tasca, fins al punt que si som capaç de transmetre una educació similar als meus fills ja me donaré per content.

Per això vull fer públic aquest agraïment als meus pares ara que són vius (que els pòstums se’ls endu el vent) i siguin conscients de la seva bona labor.

  • Gràcies per desviar-me del consumisme innecessari i saber que per apreciar les coses és necessari  que ens falti alguna cosa. I els en va costar de queixes… Que si no tenia moteta, o aquell “master del universo”, o la consola d’última generació (encara record l’exòtic spectrum 128 k que tenia), o l’scalextric…  I mirau per on mai me va faltar de res realment, però els infants tenim tendència  a demanar i demanar sense aturall. Són els pares que han de saber posar un límit als desitjos i distingir allò necessari d’allò que no ho és i suposa un simple capritx.

El famós Spectrum que tenia. Encara record que el deixava carregant i aprofitava per anar fer les “necessitats” i en tornar sovint sortia un cartellet que deia “error en la carga”.

  • Gràcies per ensenyar-me la tolerància a allò diferent. Paraules com “putes de moros”, “cagondell de forasters” mai s’han sentit a casa meva. Tot el contrari. Encara record amb tendresa com mu mare, tarda sí tarda no, convidava la seva veïna musulmana (devia tenir uns deu anys, ara ja viu al Marroc) a estar amb ella tota la tarda. Record que xerraven  i xerraven (fins  i tot dels seus temors que la casassin) i de tant en tant ens venia amb pastissets i pa típic de Marroc, mentre mu mare també li oferia el que volgués per berenar.
  • Gràcies per mostrar-me l’amor per la naturalesa. Excursions a la muntanya, capficos a platges verges de tot Mallorca,  càmpings (en aquell temps que en bon dijous muntaves les tendes de campanya a un pinar i hi tornaves l’endemà i tot encara estava a lloc i hi acampaves dos o tres dies amb les típiques hamaques, cartes, petanca… sense que ningú te digués res).

 

 

Mu mare cuidant-me d’acampada

Les tendes esteses

Quins temps aquells!

  • Gràcies per incentivar-me l’amor a la lectura. Record llargues hores al balancí del corral de casa nostra llegint tebeos (Mortadelos, Anacleto, Capitán Trueno, Cavall Fort…), còmìcs (Astèrix i Obèlix, regal de comunió amb tota la col·lecció completa en català; Lucky Luke; Marvel (amb les 100 pessetes que ens donava la padrina Bet al meu germà i a mi cada dissabte, més que en patatilles i bolicaos ens el gastàvem en còmics de superherois a la papereria);  llibres juvenils (El HobbitAlfred Hitchcock y los tres investigadores, La colla dels deu…). Aquí he d’apuntar que sense la biblioteca municipal tanta lectura no hagués estat possible, per la qual cosa puc asseverar que és un dels espais municipals més útils de la meva vida. Amb tantes historietes al meu voltant, idò,  és normal que en un d’aquells famosos butlletins grocs d’EGB de l’escola Mestre Guillem Galmés trobàs escrit (un dia que remenava pels trastos vells dels meus pares) un comentari que deia “Al pati en Pau xerra tot sol amb els arbres”.

Temps de lectura.

  • Gràcies per ensenyar-me la lògica per damunt de tradicions o religions. Els meus pares sempre varen ser un poc rebels o caparruts per l’època en què visqueren. Un doi com posar als seus fills el nom que desitjaven (Pau i Lluc) els va dur més d’una escridassada per no seguir la tradició de posar els noms dels padrins pertinents.  Però d’aquí m’ensenyaren que per damunt de religions o tradicions s’ha de seguir la lògica que cada persona tengui, com ara: poder posar els noms que t’agradin als teus fills, tenir la possibilitat de conviure amb la teva parella abans de casar-te per comprovar que “la cosa funciona”, tenir clar que les dones poden fer qualsevol activitat que facin els homes (i a la inversa), etc.
  • Gràcies per ensenyar-me  a estimar la nostra cultura i llengua. Sense que això volgués dir “odiar la resta”, els meus pares m’incentivaren la lectura en català (ja formaren part de l’AMIPA d’aquell temps que demanava i aconseguiren l’educació en català, fent així que Sant Llorenç fos un dels pobles pioners en aquest sentit) i l’estima per les nostres arrels culturals.
  • Gràcies per motivar-me a estudiar. Mon pare era fuster i mu mare modista i no havien tengut la possibilitat d’estudiar, així que lluitaren perquè els dos fills sí tenguessin aquesta possibilitat i ens feren saber  clarament que com més estudiaves més portes tenies obertes. Així m’ho ensenyaren i se va donar la sort que tant el meu germà com jo responguérem positivament. Un dels seus enginys és que no ens ho imposaren (mai ens van obligar a haver d’estudiar)  sinó que ens ho impulsaren. A més, mai van desprestigiar el món obrer, ans al contrari, ens el mostraren. Primer anant a collir ametlles i garroves de ben joves (també record collir patates); de més grans a la fusteria i fins i tot jo m’atreví a fer feina de picapedrer cinc estius seguits amb els Palers mentre feia la carrera universitària.

 

En Pauet conduint sa bístia per treure les patates.

Els nins d’ara deuen collir ametlles i garroves amb els padrins?

En resum… gràcies per tot!!!

2 comentaris a “Gràcies!

  1. Singularment tendre, reconfortant…i didàctic!. Com m’agradaria que una petita, petitíssima, part dels lectors s’atrevissin a fer quelcom semblant; reconèixer i manifestar de forma directe, set aspectes positius del que consideren que han après dels seus pares!
    He gaudit força. Gràcies. I no tant pel contingut del que comentes -que també- sinó pel fet d’atrevir-te a publicitar aquest reconeixement que implica consciència -adonar-se’n- i també singular generositat.; puix tal com assenyala Echeverria, “tot el que es diu, és sempre dit per algú”.

    VN:F [1.9.22_1171]
    Puntuació: +1 (de 1 vot)
  2. En Pauet conduint sa bístia per treure les patates.
    Es una sembradora

    Preciosa foto,preciós record

    VA:F [1.9.22_1171]
    Puntuació: 0 (de 0 vots)

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada