Fa part de l’ampli grup dels “pocs usats”. En la infantesa de les persones de la meva edat era ben viu. S’utilitzava a manetra d’amenaça definitiva quan la discussió arribava a la fi sense desig de brega.
Fa temps que no l’he sentit. Per a la mateixa funció amenaçadora s’utilitzen, ara. altres mots més castellanitzats.
El DCVB mostra:
1. ESTAMPARv. tr.
|| 1. Fer un dibuix en relleu o en tinta o en colors sobre un objecte, mitjançant la pressió d’un motlle; cast. estampar.
|| 2. Imprimir; marcar per la pressió d’un motlle tipogràfic; cast. estampar, imprimir.
|| 3. Pegar amb l’estampador damunt els reblons per aplanar-los bé o donar-los forma arrodonida; cast. estampar.
|| 4. Reproduir per qualsevol procediment gràfic, a manera d’estampa; cast. imprimir.
|| 5. fig. Aplicar un objecte damunt un altre, deixar-hi marcada l’empremta; cast. estampar. Estampar a qualcú els cinc dits a la cara: pegar-li una bufetada. Li havia d’estampar els cinc dits a la cara, Ruyra Parada 17.
|| 6. fig. Marcar, fixar profundament; cast. estampar. Els catalineros de Mallorca… damunt la seua fesomia hey tenen estampades les marors y soleyades que han sufrit de joves anant per mar, Penya Mos.
|| 7. fig. Llançar violentament una cosa sobre una altra, per fer-li mal, per deixar-la com a inútil, etc. «Cara de sol… de poal, | tu qui et menges sa llentrisca: | si no em fas sa coca grossa, | t’estamparé a sa paret» (cançó humorística menorquina).
Loc.
—Ja ho duràs a estampar a Lluc!: es diu referint-se a una cosa impossible o inassequible (Manacor).
Fon.: əstəmpá (pir-or., or., bal.); astampá (occ., Maestr.); astampáɾ, estampáɾ (val.).
Etim.: de l’italià stampare, mat. sign. (que ve del germ. stampōn, ‘esclafar, prémer’).
Imatge de Google