El procés

M’havia plantejat escriure alguna cosa sobre la trista situació que es viu a Catalunya per donar garrot als culpables de tot plegat (polítics que no fan la seva feina, d’altres que se boten la legalitat; radicals sense escrúpols; policies sense miraments…), però la veritat no sé ni per on començar. Només tiraré una pregunta l’aire: estam millor ara que els jutges a la fi han dictaminat el seu veredicte?

La resposta és no i la causa és ben clara: no és un problema que es pugui solucionar a uns jutjats (ni tampoc amb el “garrote vil” ni 155 com alguns volen), sinó que és senzillament polític. I fins que els nostres polítics no ho assumeixin i se seguin a negociar per arribar  a algun acord (que per això els paguen, no?) això pot acabar molt, però que molt, malament. Ja va començar el PP fa molts anys retallant als jutjats un estatut que havia certificat la majoria parlamentària catalana i continuaren després quan Rajoy més que afrontar el problema del referèndum se’n va rentar les mans i ho judicialitzà tot (ara se’n recullen els fruits). Algú pot ensenyar a aquest partit conservador que el seu lloc de feina és el parlament i no les seus judicials (ja record que amb el problema basc feien exactament igual)?.

Però és que després s’afegiren a la festa els polítics catalans amb una tirada cap envant “a la babalà”, costa per avall i sense frens. Què volien aconseguir amb aquella proclamació d’independència fictícia? “És una estratègia Pauet” me deien els més llestos de la classe, idò què voleu que vos digui des de llavors jo només record: un 155, deixadesa de molts problemes socials de Catalunya, gent a la presó i exiliada (injustament, alerta), revivificació de l’Espanya més casposa (l’aparició de VOX i l’ascens de Ciutadans), fuita d’algunes seus d’empreses, aparició de grups radicals, enfrontaments amb la policia… Què voleu que vos digui a mi no me surten els números.

I ara els radicals de torn surten a escena per espenyar totes les reivindicacions pacífiques de la resta de catalans i dur més brutor al conflicte.

Seny (mai millor dit), molt de seny senyors, i cadascú des de la seva posició que se posi a fer la feina que li pertoqui d’una vegada per trobar un poc d’aigua clara a tot plegat, perquè se’ns està anant de les mans.

Però com que som ningú per donar consells, vos deix un vídeo d’Andreu Buenafuente que en dos minuts ve a dir el mateix que jo, però amb molt més estil:  vídeo

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.