Potser no és perdut del tot, però poc utilitzat. L’altre dia va sorgir a la coral -ja s’ha dit altres vegades que el director, en Tomeu Ginard, adesiara n’amolla alguna per recordar-. En aquesta ocasió se n’adonà una soprano que va fer senyes per posar-la a la llista.dels mots perduts.
Val a dir que és un mot ben nostre. Vull dir que, com el cas de biuló, si un va a València, Barcelona, Lleida… segurament no l’entendran.
El DCVB mostra:
SORRER, -ERAadj.
Lent, feixuc de moviments (mall.); cast. pesado. Comensa a anar un poc sorrera, Alcover Cont. 446.
Fon.: soré (mall.).
Etim.: derivat de sorra, ‘llast’.
Imatge de Google
Jo l’havia sentit com a “rosser”, que al DCVB no l’hi trobam, és curiós com es va modificar la paraula sense perdre el sentit.