Mots perduts: bosses tristes/pardal amb anses/pardal assoleiat

Són uns insults nostrats, de poble (o de “gent vella” que diuen els meus alumnes) i segurament amb el temps es modificaran o directament es canviaran per d’altres més de moda, ja que si alguna cosa he après amb aquest estudi és que les expressions ofensives són les que més aviat es modifiquen segons el gust de l’època (curiós, no?). Així abans la gent feia servir com a insult imatges del camp pròpies d’aquell temps (“clovella”, “fura”, “aglà”, “bleda”…)  o eufemismes més innocents que les grolleries més directes i ofensives que es deixen dir avui en dia (“cagondell o cagondena” per evitar esmentar Déu; “pardal” per evitar dir “penis”); en canvi ara el món de foravila ja és llunyàs i, a més, se sent indistintament i sense cap pudor “collons”, “cony”, “me cag en déu” o “fill de puta”, sense eufemismes per enmig. Modes (i actituds i maneres de ser) de cada època…

Però si alguna cosa trob divertida d’aquests insults antics és la curiosa unió que formen els sintagmes, com ara “bosses” amb “tristes” o “pardal” amb l’adjectiu “assoleiat” (assolellat) o amb el sintagma preposicional “amb anses”. I aquí hi podríem afegir els més ocurrents que recordeu: cap de poal, pixaolives, mamaranyes… cada qual més divertit. Segurament n’anirem posant alguna al llarg d’aquesta secció.

He de dir que no pos referència del diccionari perquè l’Alcover-Moll no els recull directament tots (només he estat capaç de trobar una petita referència a “pardal assoleiat”, no sé si perquè en aquella època encara no es deien alguns (el que comentàvem de la velocitat en què canvien aquestes expressions) o si mossèn Alcover, segons quins els va trobar massa anecdòtics.  Però no m’he resistit a posar-vos almanco la curiosa etimologia del mot “pardal”, que té la seva gràcia (informació extreta del diccionari Alcover-Moll).

PARDAL:  El mot pardal en principi designava l’ocell que ara coneixem com “gorrió”, però va prendre un sentit completament obscè a Mallorca referint-se al membre viril (segurament com eufemisme o humorísticament), i l’ocell Passer domesticus va passar a ser anomenat gorrió teulader; el mot pardal és usadíssim, però considerat molt grosser, tant per a designar persones molt astutes o egoistes (anomenades també pardals assoleiats) com persones grosseres o curtes d’enteniment, com també a manera d’interjecció: Es pardal! Aquesta exclamació ha sofert moltes deformacions eufèmiques com es perdius, es panets, es beneits, es per diumenge, etc. Ja ho veis idò, eufemismes d’un eufemisme!

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.