N’Antoni Font, una de les persones que segueix la secció de mots, ens facilità una relació de mots, en bona part perduts, d’un estudi de la ramaderia del Segle XVIII a la zona del Raiguer.
Un dels mots que hi surten és toís, toïssa que serveix per anomenar, segons l’edat, les ovelles.
El DCVB mostra:
TOÍS, TOÏSSA m. i f.
|| 1. Cap de bestiar de llana que té un any d’edat fins en dos (mall., men.); cast. borro. A’ns presos XXII toiços per penyora, doc. a. 1438 (ap. Aguiló Dicc., que escriu toiçós amb accent perquè interpreta equivocadament que es tracta d’un mot toiçó). Evitar de dir… toyssa per ovella, Fenollar Regles 172. Ovellas, toyssos, tohissas y mardans, doc. a. 1680 (BSAL, vi, 21). Dicta sentència de mort a dues toïsses, Alcover Cont. 24.
|| 2. (segons Fabra Dicc. Gen., toís en sa forma de plural toïssos significa «llana que resulta de tondre un moltó o una ovella». És una accepciò falsa, efecte d’haver prestat fe a Aguiló quan diu: «toyços: pells de toissa, 1430»).
|| 3. f. Dona corpulenta (mall., men.). «Quina toïssa està feta, Na Magdalena!».
Fon.: toís, toísə (mall.); tuís, tuísə (mall., men.); més dialectal o vulgar, tovís, tovísə (mall.).
Intens.: toïsset, -eta; toïssó, -ona; toïssot, -ota.
Etim.: d’un arcaic *tosís (del llatí tonsīcĭu), ‘que es pot tondre’.
Jo les te pas perque les me expliquis,JA
Té la mateixa rel que “toïsó” i, si és d’or, és el símbol de l’orde de cavalleria que també porta un bè. El seu cap a Espanya és el Borbó Felip VI
Eines relacionades amb s’ofici de cabrer, altre temps molt conegut:ANTIPARES, BARJOLA, BOSSOT, BRONZO, CORRETJADES, CUIXALS, FLAUTE, FOBIOL,
GAIATO, PELLIÇA, PESSETJA, SARRÓ, TALECA, TRAVES, VARQUES I
XEREMIES.
No es cap de bestiar de llana, però son cosins bons.
El llenguatge referit al bestiar de llana és magnífic Ara mateix record: ovella bassiva, ovella de barquera, ovella fluixa de molsa, ovella amb pèl de ca, ovella afollada de braguer o ovella minva, ovella paua, ovella carabruta, recordellar, Aprés, etc…