Un pensament a “RME Solidaritat

  1. Aquí voldria afegir qualque cosa, per si pot ajudar a precisar el mot. L’ús actual del terme “solidaritat” va sorgir per substituir el terme “fraternitat”, d’origen clarament cristià. Per altra banda, la fraternitat aparegué com al tercer postulat polític a la Revolució Francesa de 1789: “Liberté, égalité, fraternité”. Amb el temps, alguns pensadors es donaren compte que el terme “fraternitat” encara estava massa vinculat a la tradició cristiana… Lògicament, si hi ha fraternitat és perquè som germans, ja que etimològicament “fraternitat” prové del llatí “frater-fratris”, que vol dir això mateix: germà. Evidentment, si som germans és perquè tenim un pare en comú… Així doncs, a mitjans del segle XIX, amb autors francesos com Fourier, Leroux o Fouillée, per exemple, es posà de moda el terme “solidaritat”, d’aparença més “secularitzada”, on ja no es feia ni cap referència indirecta a una entitat superior ni a cap Pare Déu. Ara bé, l’ús que aquests autors començaren a fer de l’expressió en qüestió fou totalment incorrecte, com ho és també l’ús actual, ja que es presenta la “solidaritat” com una virtut, bona “per se ipsa”, és a dir, com quelcom entitatiu, perfectiu de les “consciències” o de la naturalesa humana en la seva dimensió moral, ja sigui a nivell particular o a nivell social o polític. Fins i tot, reconec que hi ha bisbes que l’empren de forma inexacte, encara que això no em sorprèn gens ni una mica… La solidaritat, en abstracte, no és ni bona ni dolenta. L’expressió en sí té un caràcter teleològic, és a dir, de finalitat (“telos”, τέλος: finalitat, en grec). La solidaritat és sempre “solidaritat per”; té un objectiu o una finalitat que la determina o especifica. Per exemple, si unes persones acorden ésser solidaries per a ajudar a una família en dificultats econòmiques, aquesta solidaritat tindrà un caràcter moralment bo. Ara bé, si uns lladres es reuneixen, essent solidaris entre ells i en la seva estratègia, per robar un banc, naturalment aquesta “solidaritat” haurà de ser considerada moralment reprovable. La finalitat té raó d’especificació; segons la finalitat, la solidaritat serà bona o dolenta, perfectiva o corruptora. Així doncs, no crec que sigui correcte emprar el mot en abstracte, com si fos un principi perfectiu o una virtut. Anàlogament, al terme “tolerància” també li podem donar aquesta mateixa explicació. Segons el que es toleri, serà bona o dolenta l’acció de tolerar; és de sentit comú que hi ha coses que son absolutament intolerables, si volem protegir el bé comú de la vida social. Malauradament, pareix que avui tots hem de ser forçosament “solidaris” i “tolerants”. I jo dic, està bé, però sempre considerant les concrecions i no les abstraccions i generalitats, és a dir, en aquest cas, tenint en compte la finalitat concreta de la solidaritat o l’objecte particular que es pretén tolerar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.