També és dona la circumstància que determinats mots, encara relativament vius, no els he sabut trobar en el diccionari. Tal és el cas de “marió” que conforma l’expressió “Quin marió!”, referida a la necessitat constant d’anar i venir o al fer varies coses a la vegada.
Per deducció intuïtiva és lliga a l’inestable i variat vol de la libèl·lula.

El que hem sabut trobar en el DCVB:

MARIA
|| 1. Nom de la Mare de Déu, i nom propi de dona cristiana; cast. María. 
|| 2. Nom de tres santes dones que acompanyaren Jesucrist al peu de la creu i anaren a visitar el seu sepulcre; cast. las tres Marías. 
|| 3. Pregadéu, insecte Mantis religiosa (Senterada).
|| 4. a) Bany de Maria o bany maria: operació d’escalfar una cosa dins un recipient col·locat dins un altre que conté aigua i està posat directament sobre el foc.—b) Maria de França: la tramuntana (Empordà).—c) Maria Cutorba: joc d’infants, ben igual que el de cucut, però sense la cançó d’aquest (Olot).
Loc.
—Cercar Na Maria per sa cuina: pretendre coses poc raonables (Mallorca, Men.).
Refr.—a) «Quan han de menester Maria, vinga Maria; quan no han de menester Maria, fora Maria»: vol dir que generalment no ens recordam de les persones sinó quan les necessitam.—b) «Maria Grenya, una sabata i una espardenya»: es diu al qui porta una sabata i una espardenya (Val.).—c) «Roma i Santa Maria no es van fer tots en un dia» (Urgell, Segarra).
Fon.: məɾíə (pir-or., or., bal.); maɾíɛ (Ll.); maɾía (val., alg.).
Intens.: Mariassa; Marieta; Marietxa; Mariona; Marió; Mariota; Mariot.
Etim.: del llatí bíblic Maria, mat. sign. || 1.

Tampoc no hem sabut trobar el mot ni l’expressió en el “Corpus de fraseologia de les Illes Balears” de Bàrbara Sagrera ni en el “Diccionari d’expressions lingüístiques” d’Antoni Llull.

Imatge de Google/libel·lula