Xerrada amb el clarinetista internacional Pasqual Martínez Forteza

Fa dues setmanes vaig publicar notícies i el currículum del gran clarinetista internacional Pasqual Martínez, primer músic espanyol titular de l’Orquestra Simfònica de Nova York, i la passada setmana nova notícia de l’espectacular concert de Nova York a Manacor…del clarinetista amb la Banda de Música de Manacor, dirigida per Eduard Bernabéu. A més, de la notícia del màgic Concert de Música Clàssica, celebrat el dissabte dia 22 de febrer, a l’església Puresa de Maria amb el pianista Andreu Riera.Vaig tenir l’oportunitat de xerrar amb Pasqual Martínez Forteza, una persona molt amable, propera, i senzilla, -la fama i l’èxit no l’han canviat- , i amablement va compartir el seus records d’infància, família, carrera, projectes i la seva vida als Estats Units.

Pasqual, moltes gràcies pel teu temps i amabilitat. Ets la tercera generació de clarinetistes a la teva família. Vas conèixer el teu padrí Pasqual Martínez Almeda, va ser clarinetista professional?
Si que el vaig conèixer, el meu padrí era músic amateur de la banda del seu poble Benifaió (València). Jo no el vaig sentir tocar, ja que va tenir un problema amb les genives, i tenia pànic als dentistes d’aquell temps, no hi va voler anar-hi mai i, clar va perdre les dents. Quan jo el vaig conèixer només n’hi quedava una, i no va poder tocar més. Pel que em va contar el meu pare era un clarinetista amateur increïble. Supòs que a mon pare també li va venir l’afició del seu pare, i a jo del meu, com has dit, som ja la tercera generació.

Ex-companys teus del Conservatori de Palma, em contaren que sempre estaves tocant el clarinet i estudiant molt. Ho feies obligat pel teu pare, o et sortia de tu mateix?
Bono, mig i mig, es podria dir. Jo sempre vaig voler tocar, i insistia… «papa jo vull tocar», i el sempre em deia, « no… tens els dits petits no t’arriben a les claus», i devers els nou anys un dia em va donar un clarinet seu vell i em va dir: Au, va prova!. Sempre em va agradar molt, però quan ets petit el que vols és jugar, i a vegades m’oblidava d’estudiar, i ell sempre estava a damunt i insistia «has d’estudiar tots els dies», i em va ensenyar poc a poc aquesta rutina. Llavors amb 15 o 16 anys heu vaig agafar més en serio, i sí que ja estudiava i vaig veure que tenia possibilitats, tenia un cert talent. Per jo era normal la rutina d’estudi, i si els companys diuen que estudiava molt, no heu sé, per jo era normal.

A més d’estudiar, el talent hi era, Pasqual: Amb 18 anys vas guanyar la plaça per oposició a la Orquestra Simfònica de les Illes Balears, i no és fàcil d’aconseguir…
Hi havia una orquestra abans, quan jo acabava de complir els 18 anys. Feia dos anys que s’havia format l’Orquestra Simfònica, i hi havia un al·lot jove que tenia la plaça i va estar dos anys tocant, i va decidir anar-s´en ja que va guanyar plaça a una altre orquestra. Aquest al·lot hi hagués pogut estar 20 anys i no haver-hi plaça. Són coses que passen. Em vaig presentar a les oposicions, ja tenia l’edat per a poder fer feina, i per a sorpresa meva vaig tenir la sort de guanyar-la.

Tocares amb el teu pare, i amb Eduard Bernabéu?

Sí, amb el meu pare varem tocar cinc anys. N’Eduard va venir quan jo me’n vaig anar fora. Jo era jove i vaig demanar excedència, ja que volia anar a tocar a altres llocs i estudiar dos anys a Amèrica i tornar. Ja tenia la meva feina aquí i els amics, no havia pensat mai fer feina fora. Va ser quan va venir Eduard a l’orquestra i va tocar dos anys amb el meu pare. Si jo hagués tornat ves a saber on estaria avui Eduard, segurament hagués tornat a València o a altres llocs.

O sia, que tu marxessis a Amèrica va ser la sort d’Eduard?
Si clar, ja que Eduard es va presentar a les proves i feia la meva substitució. Estava d’interí.
Ell va tocar dos anys amb el meu pare. Passat els dos anys, quan jo no vaig tornar a la meva plaça, es convocaren eleccions i els va guanyar Eduard. Ens coneixem des de fa molts anys.

Quan anares estudiar als Estats Units, quina diferència trobares amb els estudis d’aquí?
Allà el nivell d’ensenyança és molt més alt i exigent. O sigui, jo crec que actualment a Espanya també ha millorat molt amb aquest vint i pico d’anys. Pens que el problema és que vàrem estar 40 anys amb una dictadura, hi havia molt poques orquestres en aquella època i la cultura i la música estaven molt poques valorades. Els anys 90, quan jo me’n vaig, arrossegàvem un retard en relació a altres països com Alemanya, que duen anys amb una cultura musical i una ensenyança que no teníem a Espanya. Hem millorat, això és clar, ara tenim molts de joves que surten a estudiar fora. Jo fa trenta anys vaig esser un dels primers que se’n va anar. Ara hi ha gent a totes les orquestres d’Europa, als conservatoris, i també als Estats Units. El talent hi era a Espanya però no les facilitats. Quan vaig arribar als Estats Units vaig al·lucinar amb les facilitats que hi havia allà i les instal·lacions que tenen, amb 4 orquestres. A la universitat podies fer música de cambra, música contemporània, també hi havia bandes de música més petites diferents a les d’aquí, et donaven totes les facilitats, era increïble. En canvi aquí al Conservatori en aquell temps no hi havia orquestra, estudiaves amb el teu professor i punt. Allà m’obriren les portes per fer el que volia, i per jo va ser molt important.

El 2001 et convertires en el primer i únic espanyol a la Orquestra Filharmònica de Nova York, i teu pare va veure el teu èxit, Què va suposar per a tu. ?.
Era el principi de la seva malaltia, pensàvem si podia tenir Alzheimer, però ell encara estava molt bé, i sí va heu veure. Entrar a la filharmònica per jo va ser una sorpresa, no havia pensat mai poder arribar a una orquestra així. Va suposar sentir-te bé amb mi mateix. Tots els anys de feina i d’estudi, havien donat el fruit.

Quants de concerts sols fer al llarg de l’any amb l’orquestra i altres activitats?
Amb la de Nova York feim molts de concerts a l’any. Feim un programa setmanal i el repetim 4 vegades. Així de memòria no heu sé bé ara, però uns 180 concerts a l’any, de mitja em surt un concert quasi cada dos dies.

Ostres! si que es feina, i teniu cada dia públic ?
Molta feina, estam xerrant d’una de les millors orquestres del món, i cada concert està ple de gent, per això ens podem permetre el luxe de fer-ne 4 setmanals.

Pasqual, feres una màster class al Conservatori de Manacor. Actualment ets artista exclusiu de Buffet Crampon y Vandoren tocant instruments Buffet Tosca Green Line, i Cañas V12 y boquillas M30D, es va poder veure una exposició d’aquesta marca. M’han dit que et pregunti, canyes de fusta o de plàstic?
De fusta de les de tota la vida, (je, je), estàs ben informada saps que també hi ha canyes de plàstic. Les de plàstic avui en dia són d’una tecnologia bastant nova, no fa molts d’anys que es fan. Sempre hi hagut canyes de plàstic però eren molt dolentes. Ara n’hi ha unes bastants bones i jo en tenc, però la veritat prefereixo les canyes de fusta de tota la vida de la marca Vandoren, i amb instruments el Buffet de tota la vida, mon pare ja hi tocava i jo també sempre hi he tocat, i ara tenc la sort de fer feina amb ells. Són companyies molt grans que cuiden molt bé als artistes. Hi ha una cosa que em sap greu, i voldria dir, després d’una master class sempre deix un temps perquè els participants pugin fer preguntes, però es va allargar massa i la banda m’esperava per assajar i no va ser possible.

Un consell donaries als joves que es volen dedicar professionalment a la música?
Paciència. Si tu fas les coses bé, poc a poc, i saps per on has d’anar al final arribaràs. Avui en dia la gent tot heu vol immediatament, al segon ja volen sentir la música, això abans no existia. Jo si volia sentir un disc havia d’anar a la biblioteca, això en Estats Units perquè aquí no n’hi havia. O si feies una feina tenies que cercar a una enciclopèdia. Ara no, wilkipedia, google… qualsevol informació la tens als 10 segons, i jo crec que ha influït molt en la mentalitat de la gent jove, no tenen paciència. Per tant el meu consell és, paciència, estudia i madura les coses i haurà un moment que podràs arribar allà on vulguis.

Parlem del concert amb la banda manacorina. ¿ Quina obra és la que té més dificultat tècnica pels músics de la banda?
El concert d’en Coppand, és una obra bastant complicada rítmicament, no té una orquestració molt gran, però és bastant complicada, i és una obra que és per orquestra de corda, això és una transcripció per vent i és bastant difícil i imagino que la gent de la banda en els assajos han tingut que fer feina molta feina, no és fàcil, és bastant complicada.

Just ara ha acabat l’assaig pel concert de demà. Què has trobat de la banda manacorina i del treball del seu director Eduard Bernabéu?

Me pareix fantàstic! el nivell de la banda, un bon treball.
Assaig amb la Banda de Música de Manacor

Creus que el nivell de les bandes mallorquines ha canviat?
Jo he tocat molt a bandes de Mallorca, ja fa molts d’anys, i el meu pare va ser director durant vint anys de la banda de Felanitx. Jo me’n record – no sé exactament quins anys van ser- que vaig venir un parell de vegades a tocar amb la banda de Manacor. Quan jo tenia devers 17 anys també vaig conèixer en Pere Siquier, és com si fos de la nostra família. Crec que el nivell de les bandes mallorquines ha pujat moltíssim d’aquell temps a ara. I tot es degut a que ara hi ha més informació, tenim millors instrumentes que en aquella època, també el nivell dels directors i els músics, tots, són gent més preparada ha evolucionat molt. He trobat el nivell de la banda manacorina altíssim. Eduard fa un bon treball.

El teu currículum diu que des de fa molts anys ets un artista establert als Estats Units oferint més de 200 concerts anuals com a solista, en agrupacions de cambra i amb l’Orquestra Filharmònica de Nova York. A més, formes part del professorat a la New York University i imparteix repertori orquestral a la prestigiosa Manhattan School of Music, així com en diferents Festivals Internacionals. Com t’organitzes per poder dur a terme totes aquestes activitats. Com ho fas?
Intentant disfrutar, si ho penses no heu faria, m’imagino. Es cerca el temps per la música, que és el que més m’agrada, i també tenc temps per estar amb la família i els fills.

Podem xerrar d’ells quant fills tens i quines edats tenen?
Sí, tenc tres fills tenen 12, 9, i 6 anys: Patricia, Alba, i Hugo.

No tenen noms americans…
No, la meva dona i jo varem intentar cercarem noms que s’escriuen igual tant en espanyol com en anglès, no volíem noms difícils.

Els teus fills seguiran la tradició familiar, els agrada la música?
Els agrada moltíssim, no sé si seguiran, però la meva filla major vol ser cantant, pareix que tira per músic, està fent 7è i l’any que ve, li queda un any per anar a l’institut. És el que dèiem de l’ensenyament, allà està molt més especialitzat, hi ha instituts especialitzats en ciències, en música, etc. Ja pots enfocar els teus estudis on vulguis especialitzar-te. Sobretot per la meva filla que vol ser cantant de pop i estudiar per fer musicals a Broadway, i Nova York és un lloc fantàstic per això. M’imagino que ella té pinta de ser música. Els altres fills toquen el piano i canten però són més petits i encara no sé que voldran fer.

Què enyores més de Mallorca?

El que més s’enyora és la família, la meva mare Mari Carmen, les meves germanes, les nebodes, els amics.

I el menjar. Allà no deus tenir ensaïmades?

No n’hi havia, però ara han obert «little spanish»,que és com un petit mercat i regentat pels xefs José Andrés i Adrian Ferra, i tenen ensaïmades. No són ses de Can Joan de s’Aigo, però són bones. El menjar és el de menys, jo vinc a Mallorca almenys una vegada a l’any, i aprofit per menjar tumbet, pa amb oli. Allà el menjar també és bo.

Mentre feim l’entrevista, Andreu Riera hi era present esperant en Pasqual per anar a fer l’assaig pel concert de música clàssica per a piano i clarinet a l’església de Fartaritx, que es va celebrar el dissabte dia 22 de febrer. Andreu, ja que ets aquí, de músic a músic, que li demanaries?

(Andreu Riera) Amb en Pasqual ens coneixíem fa temps però és la primera vegada que anem a tocar junts, i em fa molta il·lusió. Més que una pregunta, estic tan content que li diria que espero sigui la primera vegada de moltes, i que puguem gaudir en el futur de tocar junts.

(Pasqual) A jo també m’agradaria Andreu, tenc el mateix desig. Però no es veritat que sia la primera vegada que tocarem junts. Jo vaig tocar amb l’orquestra amb el meu pare, i una vegada tocarem al Castell de Bellver el concert de piano de Beethoven, i tenim l’anècdota que el director que l’havia de dirigir, la veritat és que era molt fluix, i al final no va dirigir, i ho vas fer tu Andreu, des del piano vas dirigir l’orquestra. Va ser un concert molt especial i des de llavors jo sempre havia volgut tocar amb ell, però no havíem tornat a coincidir.


Pasqual amb la seva mare Mari Carmen Forteza. Tres grans artistes de la música.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada