La història ens ha posat al davant un repte que supera tots els conflictes fins ara coneguts i de conseqüències encara imprevisibles. La nostra vida, més o menys rutinària, previsible, segura i estable s’ha tornat, sense avisar (o no em fet cas dels avisos?) imprevisible, insegura i inestable. Davant aquesta realitat no em queda altra que reconèixer que estic espantada i, fins i tot, angoixada. Passo pena pels meus pares, per la meva parella, pel meu germà, per la meva família. No crec que sigui cap excepció. A aquesta preocupació, que segur que molts compartiu, s’hi afegeix certa indignació, frustració, impotència, desconcert i, fins i tot, ràbia. No crec que sigui cap excepció.
No és moment, però, de parlar de males decisions: autorització de manifestacions massives, vaixells amb 2000 tripulants atracant al Port de Ciutat, vicepresidents en suposada quarentena participant al Consell de Ministres… És el moment del coratge i el seny. El coratge i el seny que ja fa uns dies, dies abans del Decret, van demostrar alguns establiments de Sant Llorenç. La meva admiració i gratitud va cap a ells, que per consciència i assumint les conseqüències socials i econòmiques que comporta, vau baixar la barrera abans que ningú. Gràcies.
Ens queda un camí llarg i desconegut. És l’esdeveniment mundial més greu des de la II Guerra Mundial i que ens té a nosaltres, a cada un de nosaltres, com a protagonistes. El pitjor i el millor de l’ésser humà brotarà aquests dies. M’agradaria pensar que mostrarem la millor de les cares, la conscient i responsable. Esper que el poc pes que en els nostres programes d’estudi tenen la filosofia i els estudis humanístics no ens passi gaire factura. Vull creure que la unió que va sorgir arrel de la torrentada es pot tornar a manifestar. Ara, però, a diferència del 2018 no som el centre d’atenció, som un més, una peça més en un mecanisme que no es pot permetre més errors ni improvisacions.
La nostra tasca, com a ciutadans, és senzilla però no mancada d’esforç. La nostra societat, la nostra manera de viure, la nostra cultura, té lloc al carrer, a la plaça amb la família i els amics. Quedar a casa suposa deixar això de banda per un temps: no poder abraçar la gent que estimam, mantenir-nos a distància de pares, germans, parelles i amics és dur i difícil. Aquest esforç serà la nostra aportació.
Ànim a tots, salut i responsabilitat.
Durant unes hores aquest article ha aparegut signat per mi. Idò res més lluny de la realitat a pesar que estigui d’acord en tot el que s’hi diu. Ha estat a causa d’un error tècnic i la vertadera autora, que és com ja surt, és na Catalina Ferrer.
Aprofit l’avinentesa per donar-li l’enhorabona per un escrit tan assenyat
????????????????Gràcies per animar a col.laborar. I per sort, tenim totes les telecomunicacions al nostre abast. I els serveis bàsics garantits per part de les administracions competents. Gràcies a tots.