El discurs del Rei

Avui és un dia especial, entre els tres o quatre que ja duim de confinament, i en trob molt més esperançat d’ençà que el discurs del Rei em va donar coratge –una de les tres coses que es poden donar sense tenir-ne; les altres són la raó i la culpa– per aguantar amb paciència les setmanes que hauré d’estar sense sortir de cameva. Les seves paraules sobre la unitat de tots els espanyols i la certesa de què el tot això no és més que un parèntesi en la nostra vida, però que en acabar tot recuperarà la normalitat, demostren que tenim un Rei que toca amb els peus a terra i que se sap posar al costat dels seus súbdits quan fa falta.

Sempre n’hi haurà que asseguraran que passa més pena pel futur de la monarquia –i, per tant, del seu propi– que pel dels espanyols, però ja se sap que el virus republicà comença a estar tan estès com el de la corona, si no hi està més, sobretot d’ençà que s’ha destapat que fa un any va renunciar a una petita part de l’herència del seu pare… Una renúncia que els missers diuen que no pot fer, ni perquè encara no és mort –almanco físicament– ni perquè amb això del “benefici d’inventari” de les herències s’ha d’acceptar o tot o res, sense mitges tintes.

En fi, que el discurs em va agradar molt, tot i que no el pogués acabar de sentir bé per mor de l’escandalera que feien els veïnats amb les caceroles. Punyeteros republicans!

2 comentaris a “El discurs del Rei

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada