“Per a tractar aquesta malaltia no semblava que hi valgués o fes efecte consell de metge ni cap virtut de medecina: ans al contrari, fos perquè la naturalesa de la malura no ho permetia, o perquè la ignorància dels remeiers (dels quals, ultra els metges, sense haver tingut mai estudis de medicina, el nombre havia esdevingut molt gran) no sabia com tractar-la i consegüentment no es prenia el remei adient, no sols ben pocs en guarien, sinó que quasi tots al tercer dia de l’aparcició dels senyals es morien. I aquesta pestilència fou de major força per tal com els malalts que la tenien l’encomanaven als sans en comunicar-se entre ells, tal com ho fa el foc a les coses seques o greixoses quan s’hi acosta molt”.

El text és d’El Decameró, de Boccaccio i fa referència a la pesta negra de 1348, però també es podria aplicar perfectament al coronavirus que estam patint, gairebé set segles després. Per escapar-se’n, set al·lotes i tres joves de Florència es confinaren a una villa de les foranes i s’entretingueren contant un centenar d’històries, a les quals Boccaccio deixa intuir el triomf de l’humanisme davant “l’element supersticiós que hi ha en tota pràctica religiosa”, per la qual cosa la Inquisició el va prohibir.

Alguns dels que no l’han llegit creuen que només parla d’erotisme, però no és ver: molts dels contes critiquen l’avarícia dels rics, el farisaisme d’alguns religiosos, la noblesa, la reialesa, la burgesia… en un llenguatge irònic, divertit i gens grosser, segons esmenta Francesc Vallverdú en el pròleg de la seva traducció. Avui és considerat una obra mestra de la literatura italiana.

La Trinca en va fer un disc, el Trincamerón, l’any 1975, amb lletres de Maria Aurèlia Capmany –la gran escriptora que fou regidora de Cultura de l’ajuntament de Barcelona– i Jaume Vidal Alcover –el poeta i dramaturg manacorí, nebot de Joan Alcovar–.

Com que ara el que sobra és temps, el Decameró és un dels llibres que he començat a llegir i la veritat és que m’ho pas molt bé. Us el recoman.