Com podeu veure la nostra parella de mots perduts d’avui va de “caps”. La primera fa referència al “solc o síquia mestra que serveix per fer anar l’aigua de pluja als aljubs, heretats, etc. ” (Mall.); cast. agüera. És una paraula que encara se sent dir de tant en tant, però no ja entre el jovent.
L’altre, “cap-sord”, sempre me’l deia mon parequan d’adolescent anava a ajudar-lo a la fusteria a traginar taulons i un servidor, tot travat, a vegades es posava damunt el caramull, trepitjant el cap d’un que no tenia base a baix i en conseqüència amb el meu pes cedia cap a baix apujant l’altre cap del tauló. Curiosament no l’he trobat al diccionari però sí en l’àmbit marítim com a “cap de corda que està tot sol, és a dir, que no és paral·lel ni s’ajunta amb un altre per subjectar algun pes durant una maniobra”, del qual potser procedeix si tenim en compte la similitud de significats. De totes maneres aquí teniu l’encertada que m’ha fet arribar en Pep Cortès Mosca: “cap d’una barra o tauló sense apuntalar i si t’hi enfiles no t’aguanta”.
Al cap-rec hi havia un tord
bevent de damunt un pal
Tanta sort no es va fer mal
quan va trepitjar el cap-sord