R.Refranys: Qui no vol…

3 Qui no vols pols, que no vagi a s’era.

Victor Pàmies va estudiar quins eren els refranys més populars i aquest és el que passa al davant a les Illes Balears. I també és el més popular a Catalunya i al País Valencià.
El DCVB el mostra a la veu “pols” amb el significat: “per a evitar perills o molèsties cal allunyar-se de les ocasions de caure-hi o de sofrir-les”.

Es un refrany que, al meu entendre mostra varis caires.
A vegades l’he sentit aplicat en el sentit de “si vas a s’era hi haurà pols, és així que es millor fer-se’n enfora”, que convida a la no participació, a la passivitat, a la no intervenció. Una característica ben nostra
També tendria cert caire passiu i conservador la interpretació que mostra el diccionari. Allunyar-se de les ocasions a manera de dominar la situació, amb perfum d’església també convida a la passivitat, a fugir de les situacions que poden representar un cert perill.

Dissortadament s’aplica moltes vegades. I dic dissortadament perquè és una manera habitual de defugir de les pròpies responsabilitats, laborals, socials i humanes. “Si no vols lios digues que no has vist res” davant un accident o “si hi ha trull, val més voltar” davant una baralla, són expressions sentides i vives, situades ben lluny, per cert, de la coneguda sentència del prestigiós sociòleg Z.Bauman: “cap benestar a cap indret no és innocent de la misèria d’un altre lloc” i també situat a les antípodes del “Tot es troba plegat amb tot” del físic D.Bohm.
Per afegitó, en aquest entorn nostre de predominança patriarcal i egocentrista s’utilitza, també, en sentit invers: si s’atraca a s’era és perquè li agrada la pols

En definitiva, si atenem el missatge que escampa el refrany, seria una dita per posar en el caixó d’inútils.

Posats a cercar-li algun aspecte positiu, es podria utilitzar a l’hora d’explicar la certesa del “tot té un cost”. Facis el que facis, fins i tot el no fer res, comporta una determinada despesa. Serà econòmica, d’energia, emocional o de conreu de la passivitat. La pols, seria idò, el cost d’anar a l’era, tant si és per gaudir de l’espectacle com si es per treure’n un sacs de blat.
En sentit estricte, si hom es vol meravellar de la tècnica ancestral de separar la palla del gra. Si vol experimentar de quina manera, a través de generacions, el cultiu del blat ha determinat la cultura d’una part d’aquest món…s’haurà d’atracar a una era, i en el procés és probable que una mica del pols o alguna aresta entri pel coll de la camisa.
Encara que les noves generacions, aquí, ho tendran difícil. La imatge és de principis dels anys 80 del segle passat i era una de les darreres eres tradicionals. Es a dir batre, exposar-se a la pols de l’era, és una activitat perduda.

Mantinguem però el concepte. Tot te un cost!.

Imatge de Guillem Quina. “Fotografies antigues de Sant Llorenç des Cardassar”, cedida per Pedro Riera Torres.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada