Una altra cosa que pots fer a bastament si vius a foravila durant el confinament és observar la naturalesa. Si bé sempre he procurat admirar-la i ser digne de viure on visc hem de reconèixer que des que l’ésser humà està confinat la naturalesa presenta una cara més relaxada i visible (diferent, en definitiva). Com si ara de sobte els animals fossin manco porucs i més sortidors (més visibles en definitiva). El cant dels ocells s’accentua, els animalons que corretegen se multipliquen, i, en conseqüència, el número d’àguiles i falcons que guaiten també.

És un gust contemplar-ho des de la vorera i fins i tot m’he permès el luxe de fer-ne alguna fotografia, encara que aquest no sigui el meu fort. A tall d’exemple:

Els colors de la naturalesa en tota la seva esplendor.

Fins i tot un agapornis (au tropical) ha visitat casa meva.

Però allò que ens ha entretengut més i que ha fet embogir les meves filles ha estat el naixament d’uns pollets. Sí, podem dir que en plena pandèmia hem creat vida, que no és poc.

Fa uns dos mesos ens van regalar tres gallines i un gall ja que ens feia ganes tenir-ne i menjar-nos ous casolans. I és que hi ha pocs animals que te donin tant amb tant poc: netegen el terreny d’herbes i paparres, i fan ous, tan apreciats a la nostra cuina (i si ens posam carnívors: aletes, cuixes i bon brou). Resulta que en poc temps a una de les gallines li va pegar ganes d’incubar. Només ho feia amb dos ous, però  na Meca me’n va deixar sis més d’un corral amb gall per veure si podíem treure algun pollet més (vuit ous en total).

La veritat és que no les teníem totes amb nosaltres ja que la gallina encara era relativament jove (feia un mes que ponia) i temíem que se’n cansàs. Però mira tu que no va ser així i fins i tot una altra de la manada, supòs que per imitació, després d’uns dies la va voler emular (i això que ni tan sols ponia!). Ja me veus  idò les dues ponent en el mateix caixó, alternant-se per baixar a menjar  i beure, sense barallar-se gens ni mica.

I així als 21 dies van sortir els pollets! Ni més ni manco que cinc de vuit ous (idò, ja n’hi ha!). Les meves filles, alabades, aviat els van batiar. Si no record malament: Estrella, Estrelló, Estrellet, Tina i Negret (el pollet negre de la manada, com podeu suposar). Van ser l’alegria de la casa durant uns dies i entendria veure’ls fer les seves primeres passes. Però llavors… va arribar el dilema. Resultava que tenien dues mares i tots els experts que vaig consultar me van aconsellar separar-les ja que se barallarien pels pollets. Jo, de bromes, els deia que “eren de Podemos”, mares modernes que viven en comunes, “com les de la CUP” (recordeu la famosa reflexió d’Anna Gabriel, líder del partit, en aquest sentit). Però res, me continuaven dient que no era aconsellable.

Així i tot, fort i no et moguis (ja sabeu que som caparrut) vaig decidir mantenir-les juntes i almanco donar-los una oportunitat. I mirau per on encara avui (un mes després) estan juntes col·laborant i sense destriar de qui són els pollets. Totes dues són mares de tots  i els pollets les senten com a mares a ambdues. I és que a vegades cal donar una oportunitat d’expressar-se a la naturalesa…

Com a mostra us deix dos breus vídeos de les dues mares de l’any: