Fa anys era un mot ben usual. Actualment, en determinades circumtàncies (per exemple al contemplar una merdassa de ca en el carrer) encara s’empra. Però el seu ús, sobre tot a les noves generacions, es va perdent.
Es un mot que bé podria descriure la situació d’incertesa i descontrol vigent: Vaja endemesa que ens ha tocat viure!!

El DCVB mostra:

ENDEMESAf.
Acció perjudicial (Mall., Men.); cast. fechoría, estropicio. No us cal haver cura | ni vós bon conjutge de llurs endemeses, G. Verí (ap. Bover Bibl. ii, 502). Y axí ‘s crià l’endemesa | de robadors, codolada del segle XVI (ap. Parera Crest. 198). No debades tench jo por de que no fasses una endemesa de les teues, Penya Mos. iii, 89. Per amor de Déu, Bernadet…, no hi torns a fer tal endemesa, que si t’hi troben, no en faràs altra, Alcover Rond. vi, 112. Ali, es moro, hi fermava su devall sa galiota quan venia a Menorca a fer-hi ses seves endemeses, Camps Folkl. ii, 45.
Fon.: əndəmə́zə (Mall., Ciutadella); əndəmέzɛ (Maó).
Etim.: forma femenina del participi d’un verb endemetre, que no trobam documentat en català, però sí en antic provençal, com també trobam documentat el substantiu provençal endemessa amb el sentit de ‘esforç, envestida, atac’ (cf. Levy Prov. Suppl. Wb. ii, 461-462; O. Schultz, en ZRPh, ix, 157; Spitzer Kat. Etym. 19).

Aportació de Bel Alemany
Imatge de Google