Queixar-se tampoc no fa falta

Els nens que diuen que de grans volen ser el president, ara diuen metge, conductor d’ambulància o científic. Ningú voldria ser ara el president, ni els nens petits, ni els politòlegs sense feina, ni Casado, Abascal o Rivera des de la seva postura ara impotent.

Diuen que en temps de crisi, els intel·ligents cerquen solucions i els inútils cerquen culpables. No és que els espanyols siguin inútils, de fet, tinguis el coeficient que tinguis, el primer instint humà davant una situació així és cercar un culpable. Treure’s la responsabilitat és el més fàcil i complaent per un mateix, però no porta enlloc.

Pedro Sánchez haurà estat històric i ho veurem quan acabi el seu mandat i no el tornin a votar. No només històric per haver estat president d’Espanya, sinó per protagonitzar el primer govern de coalició amb el règim més progressista i d’esquerres de la trajectòria espanyola. I, en damunt, el protagonista durant ni més ni menys que una pandèmia d’escala mundial. Amb tot això, està clar que la fama implica crítiques, però les de Sánchez han estat desmesurades.

“Tothom ho veia venir”, “estava clar que passaria això”. És veritat? Doncs per què ningú no va trucar a Sánchez o a l’OMS per dir-li i prevenir així la crisi?

Des de l’inici de la pandèmia, quan només hi començaven a haver casos de coronavirus a Espanya, s’ha tractat de donar culpes. Des de fer culpable a la Xina i als seus costums alimentaris, a assumir que és cosa de Trump i els seus possibles negocis clandestins per fer-se més ric que Jeff Bezos i Bill Gates, a denunciar reiteradament el president Sánchez per l’excessiva fermesa en les mesures imposades, o pel contrari, per la falta de rigidesa en aquestes.

Tot això per no assumir el que sabem fins ara, que és un virus d’origen animal i que, malauradament, ha guanyat la loteria entrant en contacte amb els humans, una espècie ideal a l’hora de reproduir-se i viatjar d’un cos a l’altre. Res de crear el virus artificialment dins un laboratori, ni efectes del 5G, ni pantalles de fum.

És ciència, i fins que algú no demostri una hipòtesi més encertada que refuti l’existent, no es podrà prendre per vàlida una simple opinió compartida per molts.

El que ve ara és probablement el moment més crític i més determinant de cara a la ciutadania espanyola, i no al president. El desconfinament és un procés que requereix la responsabilitat de cada individu; Pedro Sánchez no pot assignar un policia per cada individu del país per tal que les coses es facin bé. Com a president tampoc no pot tancar-se a la Moncloa i deixar que cada un sigui totalment lliure de fer el que vulgui.

Aquesta vegada no és fàcil ser Pedro Sánchez. Però el president segueix fent el que li toca fer com a president; vetllar per la seguretat dels ciutadans i esforçar-se per comptar amb el benestar de tots aquests.

Les culpes no ajuden a ningú, realment tampoc no ajuden a qui les assigna. És com un placebo temporal, que no té cap efecte curatiu real i els seus efectes psicològics són limitats.

La situació ara mateix és arriscada, i tota decisió és determinant. Per això, és necessari complir amb el que se’ns demana i, a poder ser, no queixar-se tant, perquè tampoc no fa falta.

12 pensaments a “Queixar-se tampoc no fa falta

  1. Dóna coratge que comenci a haver-hi algun jove que col·labora amb Card.cat, i si és una estudiant de periodisme, encara millor. I molt més si és per donar la seva opinió sobre la situació política actual des d’un altre punt de vista, cosa que sempre enriqueix la publicació. Enhorabona, Maia, no t’aturis de publicar, a El Periódico, a Card.cat o onsevulla.
    Dit això, discrep un poc del teu article, no perquè en Sánchez –com la resta de dirigents d’arreu d’Europa– hagi hagut d’improvisar davant una pandèmia inèdita, sinó perquè cada dia canvia d’opinió i d’aliats. El darrer cas ha estat el tema de la reforma laboral, que a hores d’ara crec que ningú sap com acabarà. Els càrrecs polítics són voluntaris, i la crítica dels ciutadans va amb el sou. Naturalment, no compartesc de cap manera el que estan fent Vox i el PP, fins aquí podríem arribar!
    Una abraçada… confinada.

    • Moltes gràcies pel teu comentari Pep, crec que el feedback és fonamental per enriquir a qualsevol persona que escriu. Coincidesc totalment en el que dius, de fet, tampoc estic d’acord en algunes mesures que està prenent Sánchez. De totes maneres, el missatge que vull transmetre és que no es pot saber amb certesa si algú ho hauria fet millor o no com a president en aquesta situació. I que, dins del que cap, jo crec que no ha sortit tan malament.
      Una aferrada, també confinada.

  2. Amb tot el més absolut respecte a l’autora, tenc ganes de comentar i criticar el contingut de l’article, sense cap intenció de molestar-la i reconeixent la bona intenció subjacent que he detectat a l’escrit.
    Pens que la crítica no és un “placebo”; és un exercici de l’intel•ligència. Lo que no és gaire intel•ligent és acotar el cap i restar “calledets” per no molestar al “millor” i més “progressista” president de la democràcia… Després del que estam patint, només faltaria que no ens poguessim queixar! Sí, podem i devem queixar-nos, perquè la participació política del ciutadà no es limita a dipositar una papereta en una urna cada quatre anyets… El ciutadà s’ha de queixar i el periodista ha d’ajudar al ciutadà a donar-li veu; el periodisme ha de fer de contrapès si veritablement vol que visquem en llibertat.
    A l’article es diu: «“Tothom ho veia venir”, “estava clar que passaria això”. És veritat? Doncs per què ningú no va trucar a Sánchez o a l’OMS per dir-li i prevenir així la crisi?». No pareix veritat que, a aquestes altures de la pel•lícula, s’hagi de recordar que DES DE GENER el Govern va rebre les advertències i alarmes de l’OMS; això ni hi ha cap mitjà de comunicació ni periodista que avui ho pugui negar. A més, a nivell públic, dia 30 de gener l’OMS va declarar l’emergència sanitària global. Dia 24 de febrer demana a tots els països que es preparin per a una pandèmia. Dia 28 de febrer l’OMS adverteix que el nivell d’alerta sanitària és de qualificació “molt alt”. Dia 2 de març la Unió Europea aconsella mesures estrictes de distanciament. Al mateix temps veiem per la TV com hi havia el cordó sanitari més gran de la història a Wuhan, i contemplam a tota la Lombardia (a 1200 quilòmetres d’Espanya i a 15 hores en cotxe) en un estat de tancament absolut. Vaja, que en Sánchez qualque cosa sabia de la gravetat i LETALITAT del Covid 19 abans del 8-M.
    Per altra banda, supòs que, a nivell social, les més de 900.000 persones que encara no han cobrat ni un euro de l’ERTE en aquests mesos es poden queixar, veritat? També es poden queixar totes les persones que veiem a la TV que formen les “coes de la fam” en els menjadors socials de Càritas o en els organitzats per les associacions de veïnats, per exemple. També ens podem queixar TOTS perquè les nostres llibertats socials i personals s’han vistes greument retallades de forma despòtica i “manu militari”. També ens podem queixar tots els qui volem informació veraç; lo que no pot ser és que el Govern hagi dit el diumenge que la xifra “oficial” de morts fos de 28.752 i el dilluns de 26.834… És sols un problema d’aritmètica?
    Finalment, si ja fa 10 dies que els morts a Espanya no superen els 100 diaris i, a més a més, el dilluns varen ser de 50, i de sols 137 positius en un país de 47 milions d’habitants, em deman per quin motiu encara estam en “estat d’alarma”. Si les UCIs estan controlades i el virus també (seguint aquestes xifres oficials), per què seguim en aquest “estat d’alarma” (o d’excepció encobert) i patint aquestes mesures draconianes de caràcter tirànic? Serà que la democràcia ajuda a la propagació del virus…
    Jo seguiré queixant-me, entre altres coses, perquè em dóna la real gana, i en Sánchez ha d’aguantar les crítiques necessàries, perquè això, senyors, va adjunt al càrrec que ostenta i als més de 83.000 euros que cobra anualment de les arques públiques.

  3. Per cert, a Balears quasi ja no mor ningú per Coronavirus i hi ha una mitjana de 4 o 5 contagis confirmats per dia -números sobradament superats per moltíssimes altres malalties-, lo qual demostra que, a la nostra Comunitat, l’estat d’alarma és, en aquests moments, una mesura ecara més desproporcionada que a altres regions de l’Estat. Quan s’havien d’aplicar les mesures estrictes no és va fer, i ara pagam la irresponsabilitat del Govern amb una “sobrecompensació” de la seva mala gestió i amb una hipertròfia de les seves mesures. “O tempora, o mores”, com diria Ciceró!

    https://www.diariodemallorca.es/mallorca/2020/05/25/fallecido-cinco-nuevos-positivos-coronavirus/1511473.html

    • Encantada, Jaume.
      Primer de tot, et vull felicitar i agrair la feina que has fet amb la gran recerca i recopilació de dades que has presentat al comentari. Això, tal com abans li deia a en Pep Mosca, és molt enriquidor.
      De totes maneres, només m’agradaria comentar-te un dels aspectes que m’has mencionat, ja que encapçala el tema sencer del meu article; les queixes.
      Quan critic les queixes, pretenc fer referència a queixar-se “perquè sí”. Està clar que en un estat democràtic tenim dret i hem d’expressar-nos i queixar-nos, fins aquí coincidim. De fet, escrivint un article d’opinió jo he fet aquestes dues coses. Personalment, crec en les crítiques constructives, però no toler les queixes i culpes per repartir odi i treure’s la responsabilitat de sobre, que era precisament el que destacava, o volia destacar, al meu escrit. Crec que les queixes són positives quan lluiten per una millora en qualsevol aspecte o àmbit: sortir al carrer a manifestar-te, suggerir canvis, debatre la teva opinió des d’una postura sana, etc. El problema, insistesc, des del meu punt de vista, és quan la queixa o crítica no té cap propòsit i només pretén fer mal.
      Crec que el més difícil de fer un article no és escriure’l, sinó comunicar. Transmetre amb total claredat el missatge que es pretén enviar és difícil, i per això volia remarcar el meu fil argumental.
      Gràcies, una altra vegada, per la teva feina. Records.

      • No he fet una gran recerca en absolut, simplement m’agrada estar al dia, llegint bons articles en els diaris digitals (de tots els colors) i finalment fent la meva reflexió personal. Estic d’acord amb tu amb el que has dit: la crítica per la crítica, és a dir, visceral i sols per fer mal i punt, és absurda i irracional. La crítica ha de ser sempre racional, malgrat faci mal secundàriament. La crítica (racionalment argumentada) als governs (de qualsevol ideologia) és sempre saníssima i la pens practicar sempre que pugui fins que em mori, perquè és molt beneficiosa pel “bé comú”, que ―com deia Aristòtil― és major i més diví que el bé particular.
        En quant a tu, per la manera que tens d’escriure i d’abordar les qüestions, les rèpliques i les crítiques… t’augur un gran futur professional; t’ho dic ben en serio. Crec que no et conec personalment, però no tenc cap dubte que tens molt bones qualitats, aptituds i actituds; he quedat admirat. Ànim i segueix endavant!

  4. Maia, quina alegria llegir el teu article!

    Gràcies per donar a conèixer el teu parer i esperonar els altres a que també ho facin.

    Pens que el tema és prou complex per donar-hi voltes i trobar-hi molts de caires i matisos.

    Tenc l’esperança que del patiment de molts i les privacions d’altres en surti quelcom de positiu. Que, a més de les mostres de solidaritat i del respir que hem donat a la natura, s’hagi potenciat la reflexió i l’esperit crític i les ganes, personals i col·lectives, de treballar per poder avançar cap a una nova realitat més desitjable.

    • Moltíssimes gràcies pel comentari Xisca, m’ha fet molta il·lusió.

      Coincidesc amb tu i també esper i desig que no només sigui el planeta que ha tret fruit de tota aquesta situació.

      Una aferrada molt gran!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.