Entre aquesta i la propera entrega acabarem les referències a aquella llista dels refranys que figuren en el “Top ten” de popularitat descrit per Víctor Pàmies i comentat, fa deu anys, per Climent Picornell i que conformen els nombres 9 i 10 de la llista
Una flor no fa estiu
“vol dir que un objecte o fet isolat no es pot prendre com a norma o regla general” (DCVB)De cap manera voldria qüestionar el significat que s’atorga al refrany però, en canvi, m’agradarà fer-hi algunes observacions addicionals.
Es un refrany que també l’he vist usar, algunes vegades, en sentit despectiu; en el sentit que no basta una prova. Una bona fotografia no definiria un fotògraf, un bon poema un poeta o una bona anyada un pagès.
Però d’ençà d’aquell conegut aforisme de Wagensberg ¿Es l’atzar un producte de la nostra ignorància o un dret intrínsec de la naturalesa ?, que ens convida a qüestionar tot fet anecdòtic i també de la deriva de la teoria quàntica que assenyala que “cada una de les parts conté informació de tot l’objecte” o que “tot es troba plegat amb tot” (Bohm, 1980), potser es podria concloure que, si bé es cert que, per estricta prudència, mai un fet isolat no es pot prendre com a norma general, també ho és que perquè neixi una flor s’han de donar determinades circumstàncies de temperatura, humitat, llavors i nutrients.
En definitiva que, aquí, determinades flors si que són indicadores de primavera o d’estiu, i que cal considerar els indicis com a possibles precursors de conducta.
Anant més enllà, i per allò de que les paraules i els fets sempre ens defineixen, diria que moltes vegades aquests fets anecdòtics, són clars posicionaments personals.
Alerta, idò, amb una flor; pot fer estiu!!