1820 S’ANY DE SA PESTA . Son Servera, Artà, Capdepera i Sant Llorenç
Capítol 5 (continuació)
COM S’INTRODUEIX LA PESTA ?
Introducció
Un cop vist el context polític i econòmic de la comarca del Llevant ja tenim una mica més de perspectiva per respondre a algunes qüestions a l’entorn a l’epidèmia. Sols queda fer un afegit a l’article anterior: precisar que la majoria de la terra estava en mans de grans propietaris, però el que predomina eren petits propietaris que amb menys d’una hectàrea necessiten llogar-se com a jornalers a temps complet o parcial. Bàsicament perquè la seva propietat sols era un complement per la seva subsistència.
Epidèmies a Mallorca entre inicis del XIII i finals del XIX
Mallorca, es una illa que al llarg dels segles ha sigut visitada molt sovint per epidèmies de tota mena: pesta bubònica, cólera, febre groga, pigota, … Algunes d’elles, com la del 1230, un any després de la conquesta de Jaume I, foren tan letals que alguns autors relaten que davant tanta mortalitat el rei, envià galeres a Catalunya a buscar nous pobladors per repoblar l’illa de bell nou.
Aquests dos articles analitzen les epidèmies més importants que va sofrir l’illa entre el 1230 i el final del segle XIX
L’Ignorancia, revista crònica nº316 – Consulta en pdf
Paula Grau Sancho “Historiografia de les epidèmies a Mallorca (S.XIII al XIX )”- web en pdf
Per què tants contagis ?
Res és per pura casualitat, sempre hi ha unes causes concretes que incideixen en els fets . Així com avui observem que els llocs on el Covit-19 ha tingut més incidència comparteixen unes característiques determinades: grans ciutats amb alta densitat de població, molt ben comunicades internacionalment i, a la vegada, importants centres d’intercanvi de població ja sigui per turisme, negocis, fires …
Des de l’Edad Mitjan fins a del XIX Mallorca té unes característiques que la fan molt propensa als contagis. És una illa ben al mig de la Mediterrània occidental envoltada de pobles amb cultures diferents que contínuament la transiten amb les seves naus. Mallorca no es autosuficient, necesita importar la majoria dels seus productes, ja siguin alimentaris o d’una altre mena. Això fa que l’illa sigui una cruïlla molt activa en trànsit de naus tant per comerciar com lloc de pas i descans per travessies més llunyanes.
Cal afegir que la Pesta bubònica era una malaltia endèmica a alguns indrets de la Mediterrània, fins i tot a principis del XIX ,quan pràcticament havia desaparegut d’Europa encara es donaven brots en algunes paratges de la costa nord-africana.
Un altre element, que sempre ha fet de l’illa un espai molt sensible als contagis és el tràfic clandestí, sobretot en temps de crisi alimentàries. El contraban, en alguns llocs costaners , era considerat per una part de la població com un complement per sobreviure.
Teories sobre l’origen de la pesta del 1820 ?
Sens dubte l’origen de la pesta és obscur i contradictori. La versió que ha sobreviscut fins avui , encara que la menys documentada, és la més popular, tant, que s’ha convertit amb un icona per qualsevol serverí: un pastoret amb un capot.
Millor llegir-la tal com el mestre d’Artà, Andreu Ferrer la recull de boca de Catalina Ferrer (a) “Sollerica” , una serverina nascuda el 1859. Ella seria doncs una contemporània de supervivents de la pesta i ben segur que va sentir contar moltes vegades aquesta història de la mateixa gent que havia sobreviscut.
Aquesta història està agafada del Llibre de Llegendes d’Artà, d Andreu Ferrer. Aquesta és una edició a cura de Josep Massot, publicada per edicions de Publicacions de l’abadia de Montserrat i publicada el 27 d’octubre de 2009
Partint de la mateixa narració que ens ha fet “na Sollerica”, encara que amb alguns matisos nous, trobam molts autors que no fugen del relat tradicional.
Bover, ho atribueix a un vaixell que duia unes peces de roba contaminada que va tirar a la costa… i aquest fet fou el responsable.
Carbonell parla d’un vaixell que venia de Tànger, arriba a les platges de Son Servera i enterraren un mort de pesta a l’arena. Un nin troba la capa.
Weyler simplement escriu “se declaró el bubón importado por un buque.”.
Segons d’Alcàntera Peña “un pastor de Son Servera, per aprofitar un capot grec que una barca que passava havia deixat a terra propagarà per aquella comarca la pesta del bubó. Ell en fou la primera víctima”
Cal fer esment una vegada més a la polèmica entre el Doctor Lliteras i el Doctor Obrador arrel de la procedència del bubó. En primer lloc recalcar que el metge D.Joan Lliteras ,testimoni directe des fets, al seu llibre “Breves apuntes..” (pàg.5 ) no sols no dóna cap pista sobre el com s’introdueix sinó , ans al contrari. Diu expressament que no parlarà de l’origen de l’epidèmia. És interessant llegir les pàgs 3-5 de “Reflexiones sobre…” del Dr. Obrador quan el qüestiona sobre el seu silenci.
A mi, particularment, des de fa uns anys m’ha estranyat que cap autoritat serverina de l’època mai insinues res sobre aquest barcassa que va provocar una autèntica catàstrofe a quasi tota la comarca de llevant.
Una altre teoria interessat seria que la pesta arribà procedent d’una partida de contraban de blat.
El primer que acusa directamente d’un descarragament clandestí de contraban és el Dr.D.Mariano Morey, el facultatiu que exercicí durant la pesta a Sant Llorenç i Son Servera. Escriu “No admite duda de que a principios de mayo de 1820, ancló en la playa del pueblo de Son Servera de esta Isla un buque procedente de Tánger; que su tripulación introdujo clandestinamente varios géneros susceptibles de anidar el germen contagioso; que entre ellos ,según noticias positivas que pude indagar durante mi mansión en aquel punto se verificó ese desgraciado hecho en la casa de Juan Servera….y un vecino que unido a dicho Servera pasaron a bordo de aquel buque… y compraron un capote superior de lana”
D.Pedro Servera Nebot , atribueix més a llegenda que a fets històrics la tradició del pastoret que troba el capot. Escriu “a la escasa luz de esas versiones y de vagas referencias transmitidas en su tiempo a viejos de ahora por supervivientes de la epidemia en torno de un barco anclado cerca de la costa se vislumbra el desembarco clandestino de mercancias (vectora de germen pestifero) que regularmente fuera trigo dada la carencia de él en Son Servera y la relación que con los cereales suelen establecer los ratones, frecuentes propagadores de la peste”. Servera P. La peste bubónica en Son Servera. 1932 (pàgs 12-13)
Com a conclusió sembla que una teoria podria ser que davant l’escassetat de blat es prepara una partida de contraban de cereals, potser també de roba, procedent de Tànger. L’entrega seria a un punt de la Badia d’ Artà. En Joan Servera i el seu amic Pere Morey devien ser jornalers contractats com a descarregadors. La mala sort feu que amb aquelles saques de blat hi devia haver alguna rata que els infectà. Entre les primeres morts trobem la dona de Joan Servera, ell mateix i el seu amic Pere. A més el carrer Nou on vivien será el focus d’expansió arreu de la comarca.
PER QUÈ VA SER TAN LETAL?
Una població sense defenses
Han precedit al 1820 tres anys de molt males collites provocades per fortes sequeres (sobretot la del 1818). Els problemes de subsistència són molt greus per la majoria de les famílies.
No hi ha feina i la poca que hi ha està molt mal pagada, dos reals el jornal, una quantitat insuficient per atendre la família. Cal afegir-hi a n’aquesta penúria econòmica un augment continu dels impostos que ja havien pujat a principi de segle però ara cal afegir-hi més tributs per fer front a les despeses que va provocar la guerra del francès.
La millor manera per introduir-nos en la situació real en què es troben la majoria d’homes i dones que tingueren que enfrontar-se a la pesta, està molt ben reflectida en els textos següents:
El primer, i coetani dels fets, és extret de l’ofici que la JSS de Mallorca envía a la Junta Suprema de Madrid per comunicar -li que a un poble a l’est de Mallorca hi ha un brot de pesta. Després d’una petita introducció segueix amb una descripció quasi bé apocalíptica de la poblacio serverina:
“....La poblacion de Son Servera de unas 1.200 almas (sic) ..ha experimentado en el invierno próximo (pasado) todos los rigores del hambre. sin más riquezas ,el mayor número de vecinos, que el fruto de su jornal y el de algún pequeño pejugar * (una petita porció de terreny ), se vieron los infelices sin uno y otro auxilio porque la esterilidad de la cosecha aumentó la concurrencia de jornaleros y por otra parte minoró el capital de los propietarios para emplearlos …La necesidad inspiró alimentarse de la palma silvestre, de la algarroba y otros vegetales…la cebada no bien pudo segarse, fue convertida en pan, y de tantas causas producir enfermedades….” (Correo Constitucional 28/06/1820)
.- Un altre document, ja de 1932, el trobem al llibre del Doctor Servera-Nebot: “Se atraviesa un període de extrema miseria. El agro local no ha producido; los comestibles todos de importación estan caros y escasean… la alimentación es insuficiente. Comen “pa de mastay”(pan mezcla de trigo y cebada) los privilegiados, y los demás han de contentarse con “xerafins” que son unas míseras tortas, cocidas al horno, de harina de cebada con su salvado…de escaso valor nutritivo… y lo peor es que se da término a las tortas antes que al apetito.” (Servera Nebot .La Peste Bubónica en Son Servera,1935. pag.10)
Lentitud en prendre mesures
Un altre element que va incidir d’una forma molt important fou la lentitud en discernir quina malaltia era i sobretot en prendre mesures per aïllar-la. Aquests vint i pico de dies de retard entre el primer cas i les primeres mesures fou clau per que la infecció s’estengui a quasi bé a tots els indrets del poble. A Artà, degut a l’especial relació que té amb Son Servera, el contagi també arribarà a moltes cases.
Crec que aquest factor de retard va ser determinant en la mortalitat d’aquesta epidèmia. Una prova del què estic dient és quan ho comparam amb la poca incidència que va tenir a Sant Llorenç. Si tenim present que el primer contagiat a Sant Llorenç (Juan Galmés, destinat al cordó entre Sant Llorenç i Son Servera) és detectat el 16 de juny, data en que ja es té clar que la malaltia és pesta bubònica, fa quinze dies que les mesures més decisives ja estan preses. A més sabem que el facultatiu que l’ assistí, D.Mariano Morey, va actuar amb fermesa aplicant de manera ràpida i molt estricte la normativa: aïllament del malalt i els què havien tingut relació amb ell, crema immediata dels seus vestits i objectes personals, calç viva dins la casa i emparedament de les portes i finestres. Llavors és lògic pensar que el retard a Son Servera va ser determinant en tot plegat.
Unes arques buides
Tots tenim clar que el diner és esencial a l’hora de fer front a qualsevol epidèmia. Aquests dies de Coronavirus estem veien com el capital ha sigut essencial per cobrir les primeres necessitas i crec que ho serà molt més a l’hora d’enfrontar-nos a la crisis que ja ens està caient a sobre.
La pesta del 1820 va trobar un Estat i unes institucions quasi bé en bancarrota. Totes les institucions es queixen de què tenen les arques buides i no es poden fer càrrec de les despeses que anaven sorgint. La JSS tocarà a totes les portes, però seran les ajudes de particulars, els crèdits, les col.lectes, … que poc a poc aniran pagant les grans despeses que dia a dia es fan més insostenibles.
Resumint:
Crec que les causes que provocaren la pesta del 1820, una de les epidèmies més mortiferes de la nostra illa , deixen poques dubtes. Atacà a una població depauperada, sense defenses, un temps molt llarg en que la infecció no té cap barrera que li faci front i per últim unes autoritats amb les arques buides i sense recursos per fer-se càrrec dels enormes gastos que provocarà tota la infraestructura: cordó, alimentació de la població acordonada… En gran part serà la beneficència i les col·lectes populars arreu del país els qui es faran càrrec de les primeres despeses.
La foto de l’escultura del pastoret no la veig,com la puc veure?
Es posa interessant això
Perdona que no te contestàs ,però fins fa pocno he descoert que hi havia preguntes.Veig que la foto no ha sortit, però si vas aGoogle i busques escultur apastoret pesta, trobaras molts fotos.
perdo som un Antoni font
Jaume ,quan publiquis la darrera entrega ho faras saber que es la darrera? Tal vegada tengui qualque cosa per completar aquesta bella histyoria
Vaja !!*!!
No ho sabia això:
El 5 de juny de 1820, el batle d’aleshores, els regidors i el vicari, decidiren que marcarien com a dia festiu de precepte el dia sant en què s’aixequés el cordó sanitari, el dia 1 de febrer.
Font: web aj. de son servera
Deman disculpes per la llarga tardança..
Aquesta es una noticia que no sabia, però supòs que davant el desastre que hi havia d’aquells primers dies de juny, desesperats com devien estar totes les autoritats del poble feren aquesta promesa, que per cert no ha deixat de celebrar-se