L’havíeu sentit alguna vegada?. No sé si passa de ser un mot familiar. Era així com ma mare anomenava aquella petita repisa que sustentada per dues columnes, tot de ciment pulit, es posaren de moda en els anys quaranta i cinquanta (o potser abans), a manera de pòrtic a la llar del foc.
(El fet que ma mare fos carrionera ens podria convidar a treballar les singularitats diferencials de la parla entre Sant Llorenç i Son Carrió, però és un altre tema)

La tasca del “mots perduts” resulta fàcil. Basta agafar un dels mots de la llarga llista que han anat aportant els lectors, fer un copiar i enganxar del diccionari i cercar una imatge. Amb el valor afegit de la seva utilitat al laborar per una llengua, estimada i nostra, que va perdent, de forma espectacular, força social.

Però no sembre és així, a vegades el mot oposa resistència i llavors la recerca es converteix en un repte. Tal és el cas.
Per deducció (pot ser una hipòtesi ben errada, ho haurien d’aclarir els filòlegs de la casa). Cipró podia ser diminutiu de cip

Cip segons mostra el DCVB:

CIPm., neol.: cast. cipo.
|| 1. Tros de columna que es posava en una tomba, a honor del difunt.
|| 2. Pilastra on es grava una inscripció commemorativa.

El cipró s’aguanta sobre dues pilatres, i compleix, (en part perquè és molt més curt i estret) la funció del pinte de les antigues xemeneies

Imatge de Google/llar de foc